Al voltant de la participació

Lentament la campanya d’aquestes eleccions municipals 2015 va arribant a la seva fi. En alguns candidats es va fent palès el cansament acumulat en les llargues jornades d’activitat fora de mida. En ocasions la solitud que els envolta agreuja encara més la situació. Penso que ha de ser trist i dur fer campanya acompanyat només d’una estructura, una marca i un pressupost. Ben segur que canvia molt quan l’equip de campanya és una pinya cohesionada de persones entusiastes i il·lusionades que envolten al candidat. Però no és pas d’això del que volia parlar avui…
Un tema recurrent durant tots aquests dies és el de la participació. Una paraula molt repetida a tots els debats, declaracions, entrevistes, actes, … Una paraula que sovint se l’acompanya amb la condició de “real”. Una paraula que posada en boca de segons qui, fa una mica d’angúnia. Sigui com sigui, gairebé tothom apel·la a la necessitat d’una participació real en la vida política i ciutadana. Els fets són ben coneguts. El ciutadà, quan arriba el moment, va a votar (en el cas que ho faci) i tot seguit inicia una migdiada que és perllongarà quatre anys si res ho impedeix. Els candidats que han estat escollits per ocupar els càrrecs públics, es troben amb un poder que han d’exercir ja que en tenen la legitimació democràtica. Hi ho fan.
És evident que aquest poder podria exercir-se per mirar de despertar a la ciutadania de la seva llarga migdiada. Però massa sovint s’opta per la comoditat de prendre decisions, aprofitant que la “tropa” no se n’assabenta. En ocasions, fins i tot, es fa amb el llum apagat, a les palpentes i en silenci, no fos cas que es despertés. Una suposada eficàcia sembla empènyer a qui ocupa el poder a prendre decisions sense tenir en compte als ciutadans, és més ràpid. També és més còmode. Fins i tot, més d’un cop, les decisions es prenen al marge del propi compromís amb la ciutadania derivat del programa electoral. Les circumstàncies hi obliguen, diuen.
Això no treu però, que de tant en tant, s’engeguin processos anomenats participatius pensats sobretot per tranquil·litzar una mica les consciències i al mateix temps per poder demostrar que, en el fons, és la ciutadania qui no participa quan en té la possibilitat. I és que això de la participació, o serveix per redistribuir el poder, o és un ritual buit que no interessa a ningú. Una participació que no és “real”, és estèril. Qui està disposat a perdre temps per a una cosa que no serveix de res? Ningú! El procés participatiu, tal com l’entenc jo, significa que allò que podria decidir tot sol aquell que exerceix un càrrec públic, està disposat a compartir-ho, cedir part del seu poder de decisió als ciutadans, per acabar decidint allò que conjuntament s’ha acordat i que s’orienta millor al bé comú.
Un procés participatiu de veritat, és una reivindicació permanent al diàleg. Un diàleg però, que té unes condicions ben precises. Un diàleg que ha de ser sempre horitzontal i a 360º. Un diàleg que és un exercici constant i recíproc d’escolta i d’intercanvi transparent de posicions. Un diàleg que cerca amb lleialtat i honestedat el bé comú. Per tal que això sigui possible cal, en primer lloc, elegir candidats que portin incorporat en el seu ADN polític aquesta convicció sobre la manera de fer política. En segon lloc, canviar les estructures per convertir-les en veritables espais de diàleg i participació. En darrer lloc, obrir les portes i fer una mica de soroll, per afavorir que la ciutadania es desperti. Aixecar les persianes perquè passi la llum. Segur que, quan la ciutadania ho vegi clar, deixarà de banda la migdiada i tornarà a desenvolupar la seva acció política participativa que mai pot mancar en una democràcia de qualitat.