Possiblement avui tocaria escriure de la patacada que va rebre l’equip de futbol gironí, en quedar eliminat ahir de la fase de promoció d’ascens a la primera divisió estatal. Una sotragada que s’afegeix a la de la setmana passada quan l’ascens directe era a pocs minuts i … es va escapar. Aquests dos sotracs, no han d’amagar tota una temporada farcida de bon joc i bons resultats que l’afició pot i ha de celebrar amb orgull. Però no és ben bé de futbol del que voldria parlar.
El dissabte passat es van constituir els nous ajuntaments. Per a mi va ser emocionant i esperançador veure com les estructures de poder més properes al ciutadà s’anaven omplint de representants il·lusionats, emocionats i disposats a assumir amb generositat el càrrec per al que eren nomenats. No us penseu que parlo només d’uns colors polítics determinats. Parlo de tothom. Sempre he pensat que el mateix esperit que mou a una persona a entrar en política, pot moure també a qualsevol altre, sigui quin sigui el seu posicionament ideològic. La meva dosi necessària d’ingenuïtat, em deixa però veure prou clar que, a vegades, les coses van per un altre camí. En aquest sentit, potser l’espectacle de dissabte passat, va ser una demostració que la democràcia té també mecanismes per corregir determinades desviacions en l’exercici de la política.
Després de la dictadura, l’arribada de la democràcia – tot i que vigilada – va suposar un enorme salt en la vida col·lectiva de les persones. Varem passar, amb gran il·lusió, del blanc i negre al color. Un color que, amb el passar dels anys s’ha anat descolorint. Ha anat prenent coloracions no previstes. Una Constitució envellida i mal interpretada. La incomprensió i la intolerància a les diverses i riques nacionalitats que conformen l’estat. El terrorisme i la corrupció que han anat 
deteriorant amb els anys la convivència, la confiança i l’esperança. Les crisis que han donat predomini a la dictadura dels mercats per sobre del poder polític. Tot plegat ha provocat que, al meu entendre, aquests darrers anys estiguem vivint en una pseudodemocràcia o si ho voleu, en una pseudodictadura, tan se val.
Per això, veure ara com des de baix, des de la base, des dels ajuntaments es tornen a obrir les portes a una nova democràcia, a un nou estil, a una nova política; és del tot esperançador. La tan nomenada regeneració política possiblement hagi arribat per quedar-se. Nous partits, nous moviments, noves persones, nous objectius. Certament que, des dels posicionaments de sempre, s’ha volgut menystenir aquest procés. Hi ha por, molta por, a que “l’invent” funcioni, a que una altra política sigui de veritat possible. I si surt bé? I si va de debò que els ciutadans podem participar de veritat? I si és possible buscar el bé comú per sobre dels interessos partidistes? I si resulta que la política ja no és una eina per enriquir-se? I si la política deixa de ser una professió ben remunerada? Si és així, que Déu els agafi confessats! La taca es pot anar estenent a nivell estatal, a tots els nivells i llavors… potser tindrà raó el poeta… “tot està per fer i tot és possible”
I si no és així? Llavors serà la gran patacada. Una sotragada que, comparada amb aquella del Girona FC, serà un enorme tsunami que s’ho emportarà tot per davant. Una patacada que condemnarà la democràcia, ara en estat de pronòstic reservat, a l’estat de mort cerebral. Un coma irreversible del que ni tan sols el més gran terrabastall podrà desvetllar-la. Amb tot, la força del ser humà és molt més gran del que ens pensem. La força col·lectiva ho és en una mesura difícil de mesurar. I aquesta és l’esperança que cap por ha d’eclipsar en aquests moments on el paisatge torna a agafar color.
Mirades 