Suïcidi en família


portaEn un poblet d’una comarca de Catalunya s’ha produït un fet difícil de pair. Una família ha acordat matar la seva filla de vint-i-nou anys, que patia una greu disminució i, a continuació, suïcidar-se. El matrimoni vorejava la seixantena, com es ara jo. Des que he sentit la notícia, no puc deixar de pensar-hi. Conec, per experiència personal, el que pot significar per a una família, viure dècada rere dècada sota l’ombra de la malaltia, d’un fill o filla que pateix patologies més o menys greus, que li provoquen una diferència tan estimada com cruel. Per això, res més lluny de la meva intenció, emetre qualsevol bri ni de justificació, ni de judici.

Encara que ho volgués, seria incapaç de posicionar-me en relació al fet. Cosa que, d’altra banda, seria tan imprudent com inútil. Només un pensament em ve al cap: quina societat estem construint? El dolor humà pot arribar a nivells inimaginables, especialment si el vivim sols. Per això la vida està dissenyada per viure-la junts, en societat, en família. En el lloc més profund de la nostre profunditat personal, hi portem inscrita la necessitat de conviure, de compartir, de fer camí junts. La família n’és un bon model.

En el sí de la família, s’hi viuen els moments més joiosos i també els més dolorosos. El naixement i la mort. La salut i la malaltia. El progrés i la misèria. L’amor i l’odi. La comunió i la solitud. La unitat i la divisió. Totes les expressions de la vida humana, les trobem recloses i custodiades dins els lligams de la família. De totes les famílies, de qualsevol tipus de família. Per això les quatre parets de la llar familiar són quelcom molt més valuós que una protecció, són també l’embolcall de l’essència de la vida. Aquestes quatre parets però, no poden ser mai un sepulcre tancat on s’hi podreixen les amargors més fètides. Les quatre parets han de tenir sempre portes i finestres que es puguin obrir i tancar. Espais per on entrar i sortir.

Estem construint una societat que “diu que fa”, però massa sovint, només ho fa veure. Hi ha institucions, organitzacions i entitats que treballen per a la família. La seva tasca és lloable. Com també n’hi ha que ho fan per a les persones necessitades, sense sostre, sense recursos. I … tot plegat. Autodestrucció personal i familiar. Les estructures sense ànima són com esquelets sense carn i sense cor. Les institucions fan el que poden, a vegades més. Algunes de nou a dues, d’altres d’una forma més propera. Però amb això no n’hi ha prou. Les persones i lesllenya famílies continuen estan soles. El dolor, viscut en soledat, reclama a crits company de viatge. És necessari que ens acompanyem els uns als altres, que la gent, les famílies, no se sentin soles davant les situacions de tota mena que han d’enfrontar. La indiferència que fa que ens creuem sense veure’ns, és possiblement una de les malalties més greus i profundes d’aquesta societat.

Al poble, quan jo era petit, les cases restaven amb les portes obertes. Els veïns anaven d’una casa a l’altra diverses vegades durant el dia. La gent sortia al carrer a prendre la fresca a l’estiu. Les festes, eren celebracions comunitàries. Els que no teníem televisor, anàvem a veure-la a casa dels veïns. A les botigues, pel carrer, tothom s’interessava per l’àvia malalta, pel nen que havia caigut. S’anava a visitar a qui estava malalt, … Potser jo, petit com era, no me n’assabentava, però aquestes coses tan tràgiques passaven menys, o no passaven. Ens trobàvem tots plegats molt més acompanyats. No és nostàlgia, és necessitat. Per conviure no cal tornar enrere.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: