Aprenent…


caminsM’he afartat de predicar als meus alumnes que l’aprenentatge dura tota la vida, que no és quelcom que es limita al període escolar, que cal aprendre sempre. I, és clar, com totes les lliçons que donem; tard o d’hora, toca aplicar-se-les un mateix. En això estic. Aprenent, aprenent sempre…

Després de força anys de no viure un agost a ciutat, enguany n’estic aprenent. Tracto d’aprendre dels carrers farcits de comerços tancats, de la ciruclació moderadament calma i sense aquelles hores punta, coincidint amb l’horari escolar. Aprenent a caminar entre el sol d’agost i l’asfalt calent. Entrenant-me a caminar mirant. Acostumat a fer sempre el mateix trajecte, a passar pels mateixos carrers, apressadament, sense mirar. Aprenent el plaer de caminar mirant persones i coses. Descobrir noves rutes, nous indrets, nous racons, sense la pressió del rellotge, que ja ha deixat el canell nu.

Aprenent a aturar-se si cal, a no córrer i a fer-ho si convé, a canviar de rumb quan és necessari, a improvisar sense la rigidesa del compromis inexorable. Aprenent a desprogramar per atendre, per servir si m’és requerit. Aprenent a gestionar el temps d’una forma no lineal, més complexa, més rica, més plena. Entrenant-me a viure bé l’únic moment útil, el present. Aprenent l’hàbit d’acceptar de grat allò imprevist, allò que obliga a variar l’imaginari programa que ha esdevingut només una lleu i llunyana referència.

Aprenent a patrimonialitzar el passat, només en la mesura que serveix per construir bé el present i entendre una mica millor el futur que s’albira a l’horitzó. Aprenent a deixar de comptar el temps per cursos i donar pas a les estacions. Entrenant-me a no comptar el temps en hores, sinó en vivències, experiències, relacions, trobades. Aprenent a deixar de fer allò que és obligatori per poder fer allò que és necessari.

Acostumat a ‘fer’, cal ara aprendre una mica més a ‘ser’. Aprendre a construir aquell refugi interior necessari per viure en un entorn, massa sovint hostil. Refugi que no implica tancament ni sabatesreclusió, sinó més aviat aixopluc per poder estar encara més a la intempèrie. Refugi d’on cal eliminar massa coses alienes acumulades amb els anys, per anar-hi posant allò que de veritat és constituiu de nosaltres mateixos, de cadascú.

Aprenent a donar espai a l’espai i al temps. A deixar fluir les relacions, la vida interior, l’espiritualitat, la cultura, l’art, la natura i la ‘casa’, a ritme d’home i no de mercat. Aprenent la llibertat que només la donació pot oferir. Entrenant-me a escoltar més, a estar més atent al moment que passa. Aprenent a oblidar allò que ja només forma part de camins caducs i passats, per assumir plenament els reptes que l’atzar, o els déus, em posen davant.

Aprenent a aprendre. Aprenent a viure…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s