Més enllà de la justícia


soliAixò no és just! Trona la veu escardada de l’adolescent. Això no és just! Calla la veu massa prudent de l’ancià. Una idea ben pelegrina aquesta de la justícia. Què és just? Per a qui ho és? Sant Tomàs al segle XII ja va encunyar aquella definició que diu que la justícia “és la voluntat constant i perpètua de donar a cadascú el que és seu”. Però el problema està en determinar què és “allò que és seu”, establir el dret de cadascú. És evident que parlar de justícia és quelcom que implica inevitablement a l’altre, als altres. La justícia porta implícita una dimensió social de l’existència humana.

En aquest sentit, alguns autors distingeixen entre justícia commutativa, que tractaria sobre l’intercanvi equitatiu de béns propis entre individus; i la justícia distributiva, entesa com la forma de distribuir els béns i les càrregues comunes entre els membres de la societat, de forma que resulti proporcional, és a dir, segons les diferents capacitats de les persones. Va ser la revolució industrial i el sistema econòmic que la va acompanyar, que va posar de relleu la insuficiència de la justícia entesa només des de l’individu i el seu comportament, per fer front als problemes que sorgien. Cada cop més s’hi ha anat afegint un adjectiu al terme, per parlar de justícia social, centrant l’atenció en la forma d’organització de la societat, les seves institucions i costums. Hi tenen molt a veure en aquest gir dos fets: el predomini dels aspectes socioeconòmics en l’activitat humana i l’existència de grups socials i no només d’individus aïllats. És un fet constatable avui en dia, que els països amb més qualitat de vida són aquells que promouen la justícia social, ja que les desigualtats tendeixen a crear violència i enfrontaments.

És aquí on entra en joc el concepte de bé comú, com a objectiu de la justícia social. Hi ha un corrent que considera el bé comú, com la suma de béns particulars, posant l’èmfasi en la dimensió individual de la persona (concepció més liberal). L’altre corrent, posa l’accent en la intervenció de l’autoritat política com a garant de la igualtat de tothom, considerant el ciutadà com a beneficiari de la iniciativa política (visió més socialista). En aquest sentit, la Doctrina Social de l’Església dibuixa una línia intermèdia entre aquests dos extrems, considerant que el bé comú és qualitativament diferent de la suma de béns particulars, però sense anular l’autonomia de les persones. Més aviat es tracta de crear unes condicions en les que el ser humà, individual o col·lectivament, pugui desenvolupar-se per ell mateix, afavorint les condicions mínimes per a la igualtat d’oportunitats.

John Rawls, el filòsof de Baltimore, que va viure entre 1921 i 2002, en la seva teoria de la justícia diu que “l’objecte primari de la justícia és l’estructura bàsica de la societat, la manera com les institucions socials més importants distribueixen els drets i deures fonamentals i determinen la divisió dels avantatges provinents de la cooperació social”. L’autor critica un corrent estès al món anglosaxó que proposa assolir el major bé per al major nombre possible de persones i que considera inacceptable, ja que la minoria es podria sacrificar en benefici de la majoria. El criteri fonamental de Rawls és que “tots els béns socials primaris (llibertats, igualtat, recursos econòmics, respecte mutu, …) han de ser distribuïts d’una manera igual, a menys que una distribució desigual vagi en benefici dels més desafavorits”.

El premi Nobel d’economia (1998), Amartya Sen, critica la posició de Rawls, considerant que la qüestió no és definir com serien les institucions perfectament justes, sinó com s’hauria de promoure la justícia en concret. En aquest sentit, entén la justícia, no pels objectius assolits, sinó per la llibertat que tenen les persones per assolir-los. Un mateix fet, pot ser considerat just o injust, en funció de la llibertat experimentada per les persones que el realitzen. Per exemple, el fet de no menjar durant uns dies, pot ser interpretat i valorat com un signe de pobresa, però també lawpot tractar-se d’un dejuni voluntari.

Fou l’any 2005 quan, el llavors Papa Benet XVI, va publicar la seva primera encíclica “Deus caritas est” on introdueix en aquest debat, un element essencial: l’amor. Les relacions entre amor i justícia i sobre les funcions de l’Estat i l’Església, troben espai dins d’aquest document papal. Crear un ordre social just, és tasca de la política, tot i ser objectiu de la justícia. Ratzinger afirma que “fins i tot a la societat més justa, caldrà l’amor”, ja que l’Estat no pot oferir allò més essencial que necessita una persona afligida: l’entranyable atenció personal. Serà quatre anys més tard, el 2009, quan el mateix Papa a l’encíclica “Caritas in veritate” fa afirmacions que, al meu parer, són fonamentals en aquest àmbit: “La caritat (l’amor), va més enllà de la justícia” i també “la caritat, supera la justícia i la completa”. L’amor és donar, oferir a l’altre allò que és meu. És evident que no puc donar a algú el que és meu sense, abans donar-li allò que li pertoca en justícia.

Ens trobem en camí de recerca d’un concepte i una praxi de justícia que trobi vies concretes per a que les persones millorin la seva qualitat de vida, fent possible que cadascú realitzi les seves aspiracions i pugui desenvolupar les activitats que per a ell tenen valor. L’ingredient de l’amor sembla un component imprescindible en aquesta recerca. La pura i freda relació contractual, per molt justa que sigui, difícilment ho aconseguirà per ella mateixa.

Darrera col·laboració a la revista Ciutat Nova (número 160 – agost/setembre 2015)

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s