Tornem-hi

Crònica d’una diada ben especial

Sortim de casa ben d’hora, ben d’hora. O potser no tant… Bé, el cas és que sortim, tota la família amb una amiga de la filla petita. Tots samarretes blanques. Direcció Barcelona. Parada a mig camí per posar benzina, deixar l’amiga amb la seva família (que aniran també a Barcelona) i trobar-se amb uns amics per continuar viatge. Més samarretes blanques.

Autopista avall, molts ocupants de vehicles amb samarretes blanques. Cotxes engalanats amb senyeres, gairebé en la seva totalitat estelades. Es veu que el temps i la incomprensió van fent efecte. Signes de complicitat als inevitables peatges. Aquí, sense peatges no anem enlloc, ja se sap.

A mig matí arribem a Barcelona. Plou. Algú comenta que si els déus han escoltat els precs d’aquells que desitgen pluja i mal temps per a una diada com aquesta, caldrà fer alguna reflexió. Però no. A mesura que avança el dia va quedant clar que en aquest tema, com a mínim, els déus deuen ser sords. Es van obrint clarianes i aprofitem per passejar pels voltants del Temple de la Sagrada Família que llueix una senyera de considerables dimensions. La plaça cada cop més, fa palesa una barreja de turistes amb les seves càmeres fotògrafiques i la marea de samarretes blanques. Cada vegada, més senyeres. A diferència de fa tres o quatre anys, totes elles estelades. La negació sistemàtica es veu que és la millor fàbrica d’independentistes.

Dinar, molt a prop de l’Hospital de Sant Pau. Un lloc molt senzill, on mengem d’allò més bé, amb un servei poc habitual en la seva simpatia i correcció, i per un preu més que raonable. Quan sortim, els núvols s’han esvait gairebé del tot. Els carrers són plens de gent, gairebé tothom amb samarretes blanques. Prenem el metro, per dirigir-nos cap a la Meridiana. El vagó va ple de gent, però no atapeït. Dins el transport subterrani, es veu encara més clar el que està passant. Uns quants viatgers s’intueixen aliens a  tot allò que la gran massa posa de manifest amb la seva vestimenta (samarretres blanques, és clar) i el seu somriure.

Arribem a la Meridiana. Busquem el nostre tram. La gran avinguda, ja és força plena de gent malgrat encara no són les quatre de la tarda. Es va emplenant cada cop més. I gent i més gent. I grans rius de gent que aflueixen a la gran via d’accés a Barcelona, venint del Nord. I poc a poc, queda tot atapeït de gom a gom. Estem uns al costat dels altres, molt junts. Potser en alguns moments, massa junts. Tant, que crea una certa incomoditat. Hi ha molta gent. Se me’n fumen els càlculs interessats que se’n faran. Pensant que la gent omple gairebé sis quilòmetres d’una via d’amplada molt considerable (crec que en la major part té sis carrils) de gom a gom, en tinc prou. Si voleu em quedo amb el milió i mig, però és igual. Som molts!

Convivim així fins quarts de vuit del vespre. Participem. Cridem. Callem. Cantem i ballem. Sense ni un incident. I és la quarta vegada que passa, en els darrers quatre anys. Civisme, respecte, bona relació, complicitat, somriures. Quin gran poble som! Ocasions per a la incomoditat no en manquen. El nen que agita la senyera i amb la seva alçada escassa fa perillar el cap dels qui es troben al seu voltant. Aquell que porta el gos a la manifestació, bon jan, però que no a tothom li fa la mateixa gràcia. Qui passa i traspassa. Qui s’apropa tant que gairebé t’obliga a retirar-te. Bé, tot allò que passa quan la gent ha de conviure molt (massa) de prop. Ni un incident! Mare de Déu, com és possible? Més de quatre hores, drets, allà junts, gent gran, nens i nenes, joves, cotxets de criatura, gossos, senyeres, punters, motxilles, … Ni un incident! Quin poble!

Pacíficament, tranquil·lament, la gernació es va disgregant. Enfilem avinguda amunt. Amdues voreres farcides de persones amb samarretes blanques, moltíssimes senyeres, totes estelades. Sí, ja se sap, els murs són per saltar-los. Tothom busca el mateix. Algun refresc, una mica de berenar, els lavabos, … Paciència. Passeig amunt, tot ple, cap incident. Finalment hi ha lloc en un bar. Una mica de repòs abans d’arribar on hem aparcat el cotxe.

Tornem cap a casa. Prenem el cotxe amb dubtes sobre quin camí serà millor per evitar l’inevitable col·lapse per sortir de Barcelona. Tant se val. Tot està a vessar d’autocars i cotxes. Cues. Paciència. Ni un incident. Diuen que les persones quan ens posem al volant d’un cotxe ens tornem agressives. Potser sí. Ni un incident. Finalment enfilem autopista (de peatge, dos per ser exactes) amunt cap a casa. Un xic de cansament, molta il·lusió i encara molta més convicció.

A la nit, revisió de les imatges que no hem vist. Nosaltres erem allà. Enmig d’aquelles imatges espectaculars que només els fanàtics encegats negaran i ridiculitzaran, sense adonar-se que són ells qui fan el ridícul, alhora que alimenten encara més l’anhel de llibertat. Abans d’aclucar els ulls, reflexió. Som un gran poble. En quatre anys hem mantingut la il·lusió per un projecte, l’únic que ens han deixat, que ens ha de permetre sobreviure com a poble, amb la nostra llengua i la nostra manera de ser: respectuosa, tolerant, civilitzada, educada, acollidora, … Una il·lusió que cada cop s’ha anat fent més serena, més ferma, més profunda. Cada cop és més una convicció tossuda, sense aturador.

A partir d’ara, les urnes ens esperen el proper 27 de setembre. Aquell dia tothom té el dret a decidir. Els que érem a la Meridiana i els que no. Tots junts hem de manifestar la voluntat política d’un poble. Els escollits hauran de respondre al mandat que se’ls hi doni. Sense dubtes, amb fermesa. Tothom haurà de respectar aquesta voluntat inequívoca. Entremig, hi haurà nervis, joc brut i tot el que volgueu. Però no perdrem el somriure, no perdrem la nostra manera de ser, no perdrem la il·lusió, no perdrem la convicció. Ah! I no ens dividiran, per molt que ho intentin.