Les voreres de la vida

Quan un camina, amb certa dimensió contemplativa, pels carrers de qualsevol ciutat, barri o poble, l’envaeixen sensacions ben diverses. Sempre diferents, en funció de l’estat d’ànim, la llum, l’hora, les circumstàncies, …

Això m’ha succeït aquest mateix matí. De sobte, m’adonava que en un carrer, conviu l’espai central destinat a la circulació de vehicles a motor; i les voreres per on circulem vianants i, sovint, ciclistes. No patiu, que ja plego de dir obvietats… Doncs això, que els carrers són com la vida mateixa. Bé, de fet, potser són la vida mateixa. La part principal, la més ampla, aquella que predomina, està destinada a les persones que usen potents motors. Es desplacen amb velocitat, ràpidament. Fan molt de soroll. Són potents i se senten poderosos. Si cal, intimiden a la resta, envaeixen espais.

Les voreres, són espais més discrets, més silenciosos, més humils. Qui hi circula disposa com a motor del seu propi múscul cardíac i la resta de les forces del seu propi cos. Uns corren, d’altres caminen i alguns estan aturats, reposant, badant o demanant. Hi ha qui va ben decidit amb una destinació molt precisa, mentre que d’altres deambulen sense pressa i amb rumb incert. Pocs refrenen el seu pas, davant la lentitud de l’ancià. Gairebé ningú, s’atura davant aquell que, assegut a la vorera, demana. Pocs s’aparten per deixar pas a aquell que va amb pressa.

Tot plegat, és una vivència una mica extravagant. Un espai vivencial que reclama esdevenir convivència. El mateix que passa a la vida. Persones poderoses, potents, fortes, importants; vivint al costat d’altre febles, malaltes, indefenses, cansades. Un viure al costat que reclama també un conviure: viure amb. Viure sabent que el més potent, potser hauria d’aturar la seva cursa desenfrenada per atendre les necessitats dels que van quedant a les voreres de la vida. Viure procurant que ningú quedi definitivament enrere. Viure sabent que l’important, potser no ho és tant; mentre el feble és cabdal per a la construcció social. Viure mirant de deixar espai a tothom, sense excepcions. Viure per conviure.