La força de la solidaritat


maTothom sap prou bé que la llum és de màxima importància quan més foscor hi ha. Possiblement per això, enmig de tot un immens oceà d’individualisme, la solidaritat apareix com un far on anar a recalar. Fins i tot es podria considerar que la solidaritat passa a ser el valor suprem de l’organització social i política. És per això que dedico aquest sisè article sobre pensament social a aprofundir una mica aquest aspecte.

Fins a finals del segle XIX es parlava bàsicament de “caritat”. En la tradició cristiana aquest mot, caritat, és equivalent a l’Amor. Aquell Amor propi de Déu que és Trinitat i, per tant, és un amor que inclou la diversitat, la gratuïtat i la reciprocitat. Des d’aquesta òptica, aquest concepte seria molt superior al de solidaritat. Però, la paraula “caritat” va prendre unes connotacions d’assistència paternalista que recomanaven la seva substitució.

El sociòleg francès Émile Durkheim, en el segle XIX, utilitzava el terme “solidaritat” per referir-se a la cohesió dels grups socials i la forma de relacionar-se els individus entre ells dins del grup. També al segle XIX el jesuïta alemany Heinrich Pesch , especialista en ètica catòlica i economista, va fer notables aportacions sobre el tema. Pesch considera la solidaritat com “la coobligació i fins a cert punt la coresponsabilitat de tots els individus, grups i classes en ordre al bé comú de la societat sencera”. D’aquesta definició es desprèn clarament la vinculació entre solidaritat i bé comú. Per a Pesch era un camí intermedi entre l’individualisme i el socialisme, allò que ell anomenava “solidarisme”.

Si, per tant, la solidaritat està vinculada a la dimensió social de la persona, en un context com l’actual en que la interdependència creix dia rere dia, ens aporta nous elements i fins i tot la urgència renovada de plantejar-nos fins on ha d’arribar la solidaritat. Podem parlar de solidaritat a un doble nivell: En l’àmbit socioeconòmic, quan ens referim a l’organització de la societat, servint de fonament al model de l’Estat social. I també, en l’àmbit universal, dins el marc de la globalització. Possiblement cada vegada sigui més difícil diferenciar aquests dos nivells, però sembla clar que la solidaritat és una condició necessària per a un veritable desenvolupament integral de tota la persona humana i per a tots els homes i dones sense distinció de cap mena.

Són especialment rellevants les aportacions que el Papa Pau VI va fer l’any 1967 en la seva encíclica “Populorum Progressio”. En aquest text es vinculen les obligacions derivades de la solidaritat, a la fraternitat. Una vinculació que podem analitzar en tres àmbits:

  • El propi de la solidaritat, entesa com un deure d’ajut que les nacions riques han d’aportar als països poc desenvolupats.
  • El de la justícia social, que ha de corregir les relacions comercials perverses entre pobles forts i dèbils.
  • El de la caritat universal, que ha de procurar la promoció d’un món més humà per a tots, on tothom hagi de donar i rebre i on el progrés d’uns no sigui un obstacle per al desenvolupament dels altres.

La interdependència creixent, fa que tots haguem de ser veritablement responsables de tots i això implica la implantació d’unes dinàmiques que vagin en el sentit oposat a la dinàmica de la competència. Fer-ho depèn certament d’una actitud personal, però també dels principis d’organització social. Es presenta com a necessari i urgent, dotar d’ànima a les institucions i estructures de poder, de manera que reflecteixin en els seus actes els valors ètics fonamentals de l’Estat social.

Prenent paraules del Papa emèrit Benet XVI a “Caritas in Veritate”, en el mercat haurien de conviure institucions inspirades en l’afany de lucre i la lògica de l’intercanvi, amb iniciatives basades en la lògica de la donació i la solidaritat. Aquesta dicotomia mercat – poder polític és un repte dels nostres temps i s’ha s’està posant a prova de manera especial en la crisi de Grècia.

La solidaritat però, ha d’anar del bracet amb el principi de subsidiarietat; ja que si manca la solidaritat, la subsidiarietat acaba en particularismes; mentre que si manca la subsidiarietat, la bancssolidaritat acaba en l’assistencialisme. La subsidiarietat aplicada de veritat a l’àmbit de la política pot ser generadora de benestar i democràcia. L’arrel ètica d’aquest concepte es troba en una de les grans conquestes de la modernitat: la sobirania pertany al poble, no als governants ni als polítics. Per tant, és el poble qui delega el seu poder cap amunt. La subsidiarietat esdevé un principi fonamental per a les relacions socials on intervenen diversos agents que es troben a diferent distància dels fets i amb graus d’informació diferents respecte del problema a resoldre. El criteri ha de ser doncs, que l’Estat i el mercat no facin allò que pot fer la societat civil organitzada i les famílies.

La subsidiarietat dóna garantia de diversitat civil, econòmica i cultural. Les persones més implicades directament en un problema, són les més competents per resoldre’l. Cal reconèixer les competències específiques de les persones (per exemple, dels pobres per a resoldre la pobresa) com el primer recurs per a la solució dels problemes. Els pobres, malalts, ancians, … acostumen a estar fora de les meses on els “tècnics i polítics” intenten resoldre el seus problemes. Un vell refrany popular diu “només tu pots aconseguir-ho, però no pots fer-ho sol”. Solidaritat i subsidiarietat dos pols doncs d’una energia que mena cap al bé comú.

Darrera col·laboració a la revista Ciutat Nova (número 161 – Octubre/Novembre 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: