I si no ens en sortim?


ciclóAquesta és la pregunta que a hores d’ara, en públic o en privat, més d’un es fa a Catalunya. A vegades el circuit queda aturat en un indret indefinit entre el cervell i la laringe. La pregunta no s’arriba a formular, ni tan sols amb la boca petita. Ai, el seny català! És un sentiment de por? No ho crec. I doncs? Més aviat em fa l’efecte que es tracta d’una sensació de cansament. Des del 2010 ha plogut molt. En alguns indrets més que a d’altres. Anades i vingudes. Èpica i grisor. Seny i rauxa. Tossuderia i silencis. I si després de tot plegat, no ens en sortim?

Cansament. Desencís. Fastigueig. Avorriment. Tot plegat, objectius que qualsevol adversari persegueix de provocar en les files de l’adversari. I és que no es tracta dels cent metres llisos. Més aviat estem immersos en una marató. Una cursa de llarga distància i de profunditat difícil de mesurar. Per això provocar la sensació de “ja n’hi ha prou” és molt important. És més important que els rampells sobtats. No ens ha d’estranyar doncs, que en un afer que hauria de ser motiu de diàleg i negociació política, i que una de les parts ha plantejat des de l’inici com una “guerra”, desgastar l’enemic sigui una estratègia més.

En un conflicte, la part propositiva, aquella que té un projecte i vol portar-lo a terme, ha de proveir-se d’altes dosis de resiliència (a més de paciència). Aquesta capacitat de fer front a les adversitats, aconseguint adaptar-se a les pèrdues, a les amenaces i a un grau sever d’estrès, esdevé un arma imprescindible en situacions com les que vivim. Ser resilient no significa ser estoic, de fet, el resilient nota els impactes de les envestides, la sensació d’inseguretat, la incertesa i el dolor emocional. Però, davant de tot això, és capaç de fer surar per damunt de tot: l’acceptació de la realitat tal i com és, la convicció profunda que el projecte té tot el sentit del món i una impertorbable capacitat de millorar. És així com es pot vèncer el desànim inoculat per l’adversari; i a vegades, pels propis mateixos. És així com es pot avançar per un camí ple de mines, d’obstacles i perills, fins arribar a l’objectiu final.

Sí, però, i si no ens en sortim? De debò que aquest escenari, un poble resilient no se l’hauria de plantejar mai. Els camins poden ser molt diversos, els trajectes imprevisibles, les marrades fetes en el trajecte, inconcebibles. Però l’objectiu és allà, el projecte és viu. Cal arribar-hi, perquè l’opció contrària, el “no sortir-se’n” és acceptar la mort murcultural com a poble. Convé, de tant en tant, anar a pouar a l’origen del conflicte. Retrobar-se amb les arrels que l’han provocat i fer un exercici de reflexió de com l’adversari, que s’ha pres la qüestió com un enfrontament a vida o mort, ens passaria per sobre sense deixar res que pogués rebrotar. Àtila, el darrer rei dels huns, ens semblaria un veritable aprenent!

No sé si la resiliència podria ser una combinació equilibrada de seny i rauxa. Crec que no. Crec que hi calen més ingredients. Caldrà doncs anar-los trobant tots, un per un. Saber-los posar en harmonia fins aconseguir la poció màgica (o no) que, com Astèrix el gal, ens ajudi a resistir tots els embats. Un país acostumat a les tramuntanades, les llevantades i les mestralades té la pell prou colrada, l’enteniment prou fred i el cor ben calent per resistir fins assolir l’objectiu. Com els nostres castellers, romanguem amb els peus ben plantats al terra, mentre mirem amunt, molt amunt. Encara que ho haguem de fer tot remugant…

Advertisements

2 responses

  1. Èpica nacionalista per justificar la conversió de l’adversari polític en enemic a odiar (pitjor que Àtila)

    1. Agraeixo i respecto el teu comentari. Sincerament em costa pensar que si Catalunya abandona el projecte de creació d’un estat propi, Espanya respectarà el català, retornarà les competències que s’han recentralitzat, finançarà justament, etc. O sigui, farà tot allò que no ha fet fins ara. M’agrada tenir un cert grau d’ingenuitat, però una cosa és ser ingenu i l’altra babau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: