El llenyataire


cabanaEl bosc era fred i fosc. Cada dia que passava l’hivern prenia força a passes gegantines. Eren poques les hores de llum, i la foscor envairia sobtadament l’espessor boscosa, abans les busques del rellotge aconseguissin arribar a mitja tarda. Veient com la negror li queia al damunt com una llosa aclaparadora, en Pol va començar a cercar les eines que encara tenia escampades per la zona on havia estat feinejant al llarg del dia.

Un altre dia!, barrinava el cap d’en Pol. Dia rere dia, tot era monòton i gris. La solitud li pesava cada cop més i semblava ensorrar les seves espatlles, donant-li un aire envellit i cansat. Mentre recollia la destral, la serra i el sarró d’esma i amb moviments mecànics, com apresos de memòria, anava pensant què soparia aquell vespre. Les provisions començaven a ser escasses i més d’hora que tard, hauria de baixar al poble a la recerca dels queviures que necessitava. Abans el darrer ble de claror no quedés soterrat per la negra nit, va endreçar-ho tot i va entrar al seu refugi. Quatre troncs mal clavats que em prou feines l’aixoplugaven de la mullena de la nit.

Dins el seu espartà habitacle, es va sentir com a casa seva. Era el seu lloc, el seu espai. Allà on somiava. El lloc on pensava amb les seves coses. La cova des d’on imaginava què faria algun dia, on aniria quan fos lliure. No ho era ja de lliure? Bé, tan se val. Allà dins entrava en una estança interior plaent, envoltat de perills i tenebres. Entre ell i el no res amenaçador, només hi havia unes quantes fustes entrellaçades que s’aguantaven per no caure. En Pol va encendre la torxa que l’hi feia de fanal i pacientment va preparar les poques menges que encara li quedaven. Assegut a terra, sobre la màrfega que ben aviat s’esdevindria el seu llit, va menjar lentament. Semblava rossegar cada mos barrejat amb pensaments amargs, feixucs de pair. Potser només era una aparença.

El darrer glop d’un vi espès, sec i aspre, era cada nit la portalada d’una nit de son, amatent als perills que rondaven pel bosc. Ajaçat sobre la minsa màrfega, que amb prou feines l’aïllava de la humitat que desprenia el sòl, va mirar d’aclucar els ulls. Aquesta nit serà difícil agafar el son, va pensar en Pol. El seu cos desprenia neguit i el seu cap giravoltava com les atraccions de les fires que de jove freqüentava amb el seu amic Quim. Com gairebé cada nit, va encomanar al cel el seu amic. Havia perdut el compte, però encara no feia un any, una fera terrible, sota la forma de malaltia, havia esbudellat el seu amic. Els havia separat per sempre. Mala bèstia! Remugava en Pol massa sovint.

Com dues cuques de llum, els ulls d’en Pol, oberts de bat a bat, burxaven la fosca cercant alguna cosa que li assegurés que encara era viu. Però aquella nit, no es veia res. La foscor era tan intensa que, entre les clarianes que s’obrien enmig les fustes mal posades, hi havia només un buit absolut. Va sentir un tro llunyà i un temor inesperat s’apoderà d’ell. Hi haurà tempesta! El vent va començar a bufar amb força. Es va arraulir dins el seu sac de dormir, tot imaginant un escalf que feia temps li mancava. La tempesta va descarregar amb una fúria incomprensible. Els llamps espetegaven molt a prop de les fustes que, abandonant la seva funció d’aixopluc, es desfeien empeses per la intensitat de l’aigua i eltrencat vent. Atemorit per la inusitada violència que s’abatia damunt seu, en Pol es va sorprendre mussitant pregàries als déus en qui havia deixat de creure, quan el seu amic Quim va traspassar prematurament un llindar sense retorn.

Quan el silenci va avisar que tot retornava a la calma, en Pol va esperar mut les primeres clarors de l’albada. Va reconstruir dins seu l’aixopluc que a fora havia desaparegut per complert. Quan una tènue llum va començar a insinuar-se entre l’espès fullam dels arbres, en Pol va saber del cert que era viu. Va mirar d’entrellucar si per alguna raó tot hagués estat un somni. La mullena del cos li pesava infinitament, però dins seu sentia una estranya sensació de benestar. Com si el seu esperit habités en una estança confortable. El seu espai interior l’emparava novament dels embats externs. Tot d’una, alçà els ulls i veié una ombra. Era una persona. Amb els ulls esbatanats cridà: Renoi Quim! Què hi fas aquí? Encaixats en una forta abraçada, en Quim li xiuxiuejà a cau d’orella. He vingut a donar-te un cop de mà, suposo que tot això ho penses reconstruir, oi?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s