Nu davant la vida


Aquest breu escrit m’ha sorgit en conèixer una notícia inesperada. Vol ser un acte d’agraïment per la salut que gaudeixo i sobretot, un modest homenatge a totes aquelles persones; amics, familiars, coneguts i desconeguts; que cada dia fan el seu difícil viatge aferrats a la mà de la vida.

 

tunelHi ha moments que, de sobte, et trobes nu davant la vida. Sense cap vel, ni prim ni gruixut, que s’interposi. Entre ella i tu, no hi ha res. Tothom fa aquesta experiència al llarg de la vida. Aquells moments, aquelles etapes intemporals, on res té cap importància perquè, despullat de tot; enfront, només hi tens la vida. Moments transcendentals i transcendents, que marquen fites roents en el camí. Tal com se’t va donar la vida, completament nu, et trobes davant d’ella sense saber quin paper et toca fer. Mig avergonyit de la teva nuesa, un xic desafiant i amb un tremolor temorenc al cor i a tot el cos.

En aquells moments, saps que tot depèn d’un fil de teranyina. Una tènue línia vermella dibuixada a l’horitzó. Un fil d’una fragilitat extrema, al que t’aferres amb totes les teves forces. Tot és fràgil al teu voltant i tu, fràgil entre els fràgils, ets el més fort. I llavors, la vida et pregunta: “M’estimes?”. I tu, barbotejant com un nen petit, esporuguit dius: “Sí, amb tot el meu cor, amb totes les meves escasses forces”. I en aquell moment, que no ho és del tot, la vida et dóna la seva càlida mà. I s’obre llavors un espai fosc, on els ulls no hi veuen, les oïdes no hi senten, els narius no ensumen. Una espècie d’estatisme dinàmic. O potser, un dinamisme estàtic, us envolta sempre. La foscor de dies i nits, es va succeint sense moure’s.

La mà càlida a la que t’agafes sense força. Només necessites sentir el seu lleu caliu. Les bafarades gèlides de la malaltia, imposada companya de plorsviatge, et glacen el front febril. La mà de la vida, fredorosa a batzegades, pateix per poder mantenir el seu caliu. Tu pateixes molt per ella i poc per tu. I la indesitjable paparra que us acompanya, t’esgarrinxa el cos i l’ànima. Les seves urpes glaçades, malden per desfer les vostres mans enllaçades, com les d’uns vells amants.

Parlar, és del tot impossible. Pensar, tot un acte d’heroïcitat. En el racó més modest del teu cervell, s’obre camí a empentes i rodolons, un únic pensament: “Mentre estem junts…” . I us premeu les mans amb més força, amb tota la força que encara us queda. De tant en tant, et sembla sentir un xiuxiueig a cau d’orella: “No tinguis por. Quan no estiguem junts, restarà l’amor”.

Anuncios

2 comentarios en “Nu davant la vida

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s