Hem fet els deures?


ajuntamentLa setmana passada va tenir lloc al poblet de Sant Gregori, a pocs quilòmetres de Girona, l’acte que cada any fa el Departament d’Ensenyament com a reconeixement a tots els mestres, professors i professores que al llarg de l’any s’han jubilat. Va ser el primer cop que hi vaig assistir ja que aquest cop era a la llista. Es tracta d’un acte senzill, però digne. Un fotògraf era l’encarregat de recollir un testimoni gràfic de l’esdeveniment. Cap mitjà de comunicació.

Per casualitat, l’endemà mateix vaig anar a fer una gestió a la casa gran. Tan bon punt van obrir les portes d’atenció al ciutadà, allà era jo tal com correspon a un jubilat que vulgui fer honor al seu nom. La veritat és que vaig anar a l’Ajuntament a aquesta hora, tot i el fred del matí, per no trobar massa gent i no haver-me d’esperar. Els jubilats estem molt ocupats, ja se sap. Quan ja sortia, em trobo la plaça del Vi (així s’anomena la plaça on hi ha l’Ajuntament de Girona) amb més gent de l’habitual a aquelles hores. Dono un cop d’ull i no em costa gens distingir periodistes i fotògrafs de diversos mitjans de comunicació, policia municipal, mossos d’esquadra i … alguna autoritat local. Tot plegat s’estava esperant un càrrec polític, no pas de primer nivell. Ai carai! Vaig pensar jo, sí que deu ser important això de fer de polític.

Mentre torno cap a casa, tot arraulit per la fredor del matí, vaig rumiant. Això de donar-li voltes al pensament no crec que sigui gens útil per treure’s el fred del damunt, però és el meu esport preferit. Ah! I de vegades també t’escalfa. Vaig començar a calcular, un altre dels meus defectes predilectes. Un centenar de docents, amb una mitjana – pel cap baix – de 30 anys de serveis cadascun, apleguen 3.000 anys de dedicació a la formació dels infants i joves del país. Tres mil·lennis de feina més o menys abnegada i majoritàriament silenciosa, no són prou per atraure l’atenció d’un sol mitjà de comunicació. Renoi! Voleu dir que hem fet els deures?

Déu me’n guardi de voler contraposar educadors i polítics. Sóc tan defensor dels uns com dels altres. Bé, en realitat d’alguns dels uns i d’uns quants dels altres. A tot arreu hi ha qui fa bé la seva feina i també hi ha qui … valdria més que s’hagués dedicat a l’ofici de planxar llençols (que també té el seu mèrit, tot sigui dit). Però, voleu dir que no tenim les piràmides una mica capgirades a casa nostra? Certament que un càrrec electe, que ha estat escollit pel poble i que treballa per al bé de la comunitat, és del tot respectable, necessari i fins i tot, imprescindible. Es mereix un reconeixement públic, una atenció i una valoració. Però, i als altres, pobrets? Aquells que calladament cada dia es troben a primera hora del matí amb una trentena de joves, adolescents o infants que esperen el millor d’ells. I si han tingut una mala nit? I si les preocupacions els angoixen? No poden pas aparcar aquells joves fins que estigui en millor forma, com ho faríem amb uns dossiers damunt d’unaJubilació_1 taula. Ells són allà, amb els ulls ben oberts (a vegades), esperant que comenci l’espectacle. I la sessió comença, cada dia, cada hora. Coneixements, opinions, consells, retrets, debats, dubtes, incerteses, emocions, … tot un garbuix que es desplega entre les quatre parets de les aules i que, més d’un cop, cal mirar que no t’enganxi de ple.

Educar, una feina que es fa en cada present i que es imprescindible per al futur. Els docents, no esperem reconeixements immediats a la nostra feina i, de fet, tampoc de futurs. Només quan al llarg dels anys, trobem alumnes dels que ja no recordem el nom però sabem qui són. Els trobem als diferents indrets de la vida i interiorment sentim la satisfacció de veure que, potser aquella matèria que tractàvem d’ensenyar-los-hi no els hi ha servit per a res, però són útils a la societat, són feliços i tiren endavant la seva vida. No té mèrit això? Va … ni que sigui una mica.

Ja sé que la discreta feina del bon mestre no és mediàtica i potser, perquè així ho hem decidit, l’acció del polític sí que ho és. També admeto – a desgrat, tot sigui dit – que el sou d’un polític és molt més alt que el d’un docent. No ho entenc, però en general això és així. Però home! Sí de veritat creiem, tal com proclamem tots – especialment els polítics, per cert – que l’educació és la prioritat més prioritària del país, potser que fem els deures. No sé si és agosarat o demanar massa que, quan es reconeixen més de 3.000 anys de feina docent, algun flash, algun focus; ni que sigui per breus moment, s’hi posi al damunt. Als docents, de fet, no crec que ens faci cap falta, però a la nostra societat possiblement sí.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: