Societat i compromís


fustaM’estic mirant una fusta vella, però no antiga. És plena de foradets. Està corcada. El corc va fent la seva feina. Si no s’hi posa remei, s’acabarà fent tan feble que es trencarà a la primera de canvi. Em fa pensar en la nostra societat. Me l’imagino també corcada. Plena de forats i mancances que n’afebleixen el seu cos i la fan extremament vulnerable.

Un d’aquets buits és, al meu parer, la manca de compromís. A vegades tinc la impressió que coses del tot serioses, es tracten amb una frivolitat del tot irresponsable i només explicable per una manca de compromís generalitzada. Sembla com si tot fos un joc, on cadascú tracta de treure’n el màxim profit, sense arriscar massa i sobretot, sense comprometre’s gens ni mica. Bé, siguem benèvols, i acceptem que a vegades hi ha una mica de compromís. A més, i per ser honestos del tot, cal admetre que totes les generalitzacions són enganyoses. També aquesta ho és. Trobem en la nostra societat, persones extraordinàriament compromeses en moltes i diverses causes. Tots en coneixem. Jo també. Però, deixeu-me que us digui, que si analitzem bé què implica un compromís, tampoc són moltes.

La paraula compromís té moltes accepcions, en funció de l’àmbit en que l’emprem. Per a mi, parlar d’una persona compromesa en una causa, compromís_1significa la voluntat i l’acció, aplicades de forma continuada i constant, per tal d’assolir una finalitat, uns objectius. Entès el compromís d’aquesta forma, trobo que a la societat actual, s’hi troba molt a faltar. Manca compromís en les nostres relacions personals, familiars. Manca compromís a nivell personal, amb un mateix. Manca compromís social i polític. Manca compromís històric. Manca compromís comunitari, veïnal, de ciutat, de barri. Manca compromís amb l’entorn, amb la natura. Sí, certament aquesta mancança, juntament amb d’altres, actua com un corc afeblint el teixit social.

Potser sóc massa exigent amb la paraula compromís. Per a mi, aquest mot té sentit només si inclou el concepte de continuïtat i constància. Ai las! En aquesta societat tan líquida, com diu Bauman, demanar això possiblement sigui demanar massa. Acostumats a les coses efímeres, a les pantalles que passen ràpidament d’una a l’altra. Als mitjans audiovisuals que inoculen cada dia grans dosis de superficialitat i de neguit en passar d’una cosa a l’altra a un ritme frenètic. Fins i tot hi ha establiments comercials tipus “pop up”, és a dir, dissenyats per aparèixer i desaparèixer en pocs dies. Un món de finestres emergents. Tot és fugisser, tot se’ns escapa. Demanar compromís continuat i constant és anar contra corrent. Ja ho sé. Hi estic acostumat. Possiblement és el que he fet tota la vida.

És fàcil adherir apassionadament a una causa, per abandonar-la tot seguit, mentre ens embadalim amb una de nova. És molt més difícil mantenir-se fidel a un objectiu, especialment quan pinten bastos. Aixecar una bandera està bé, però tot seguit cal arremangar-se i posar-s’hi. Enfangar-se si cal, embrutir-se les mans, ser allà on ens estimaríem més no haver-hi de ser. Treballar des d’aquell lloc on ningú ens veu, on la feina queda soterrada. Ningú vindrà a donar-nos un copet a l’esquena. Però és així com les causes tiren endavant. És d’aquesta manera com molta gent pot sortir-se’n. Sense aquest tipus de compromís, la societat està corcada, fràgil, feble.

En la política això és extraordinàriament punyent. Deixant constància de casos admirables de compromís i de treball callat i continuat, massa compromís_2sovint no és així. Veiem personatges que sempre surten a les fotos, enarboren pancartes i fan declaracions. Però a l’hora de mullar-se, de capbussar-se a la piscina, d’anar a les profunditats a cercar allò necessari per assolir l’objectiu … On són? Quan la institució no m’agrada, no jugo. Quan el personatge no m’agrada, no el vull, no m’hi parlo. Quan no hi ha mitjans, no hi vaig. Quan no hi ha vots a guanyar, no cal fer res. On és el compromís? Som o no som? Volem arribar a la meta, o no? Ara, a Espanya, hi ha unes eleccions en curs. Tot això, també a Catalunya, és sobre la taula més que mai. Aquestes eleccions, per a mi personalment, de motivador no en tenen gens ni mica. Al meu entorn, a la meva ciutat, la veritat, no sembla pas que estiguem en campanya electoral. Només alguns rètols escadussers de personatges que estranyament i hipòcritament retolen els seus missatges en la llengua que persegueixen, ens ho recorden. Tot i així, el compromís ciutadà no pot mancar. Malgrat el desencís, la incertesa, el cansament, la indignació, l’emprenyament, … tot el que vulgueu, cal la participació de tothom. Cal continuar sense defallir. La democràcia i el país, són causes que exigeixen compromís, especialment quan la tempesta amenaça. La convivència i la societat, també. No deixem que la fusta es corqui encara més, perquè no en tenim d’altra. No ho oblidem.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s