Dissabte passat, a la ciutat de Girona, va tenir lloc la presentació del Centre d’Orientació Familiar. Un servei promogut pel Bisbat de Girona, amb el suport de tècnics i professionals que hi col·laboren de forma desinteressada i d’un grapat de voluntaris que posen a disposició el seu temps i les seves capacitats per tirar endavant el projecte. Es tracta d’un servei obert a les problemàtiques familiars que les crisis i els temps convulsos s’encarreguen d’agreujar en el si de moltes famílies. És per tant un servei social on poden apropar-se totes aquelles famílies vinguin d’on vinguin i siguin com siguin, que creuen que necessiten ajut per tirar endavant. La diferència però, des del meu punt de vista, en relació a d’altres serveis ja existents i complementaris, rau en la idea d’acompanyament. Crec que la necessitat d’orientació és molt important en la nostra societat, però ho és igualment la necessitat d’acompanyar. No es tracta només de dir, pots fer això o allò, has d’anar aquí o allà, sinó també de fer un seguiment, acompanyar a aquella persona, a aquella família, per anar veient si es va resolent la seva situació o calen actuacions específiques.
És un projecte en el que hi participo com a voluntari, donat el caire d’obertura a tot tipus de persona o família, i al convenciment que tots plegats ens trobem una mica orfes més d’un cop i apreciem que una mà amiga ens acompanyi. Sigui com sigui, vaig participar de l’acte de presentació del dissabte passat, on hi va intervenir l’escriptor i periodista Antoni Puigverd amb una interessant ponència “L’amor no és un clínex, una reflexió sobre la cultura actual”. L’endemà, dos mitjans de comunicació escrita de la ciutat se’n van fer ressò: El Punt Avui i el Diari de Girona. Jutgeu vosaltres mateixos els titulars i potser convindreu amb mi, en això de les idees preconcebudes.
Posar etiquetes. M’ha traït el subconscient. Prejudicis. Idees preconcebudes. Un dels dos mitjans ha anunciat la creació d’un centre de “planificació familiar”. Res més lluny de la realitat! Però, és clar, com que la iniciativa és de l’Església se’ns en van el dits cap a les tecles d’escriure segons què. Totes aquestes classificacions preconcebudes fan molt mal a la convivència. Tots en posem d’etiquetes, malauradament, però els mitjans de comunicació haurien de ser especialment curosos. Observadors privilegiats de la realitat, amb els prejudicis poden acabar transmeten només la seva realitat. Trist servei a la societat. La professionalitat periodística hi hauria de fer alguna cosa.
Però encara n’hi ha més. Posar etiquetes, tenir idees preconcebudes, avui en dia és del tot inútil. Aquests, com que són d’església són carques. Perdona, on està escrit això? Aquest, com que és de tal partit, no té sensibilitat social. Escolta, qui t’ho ha dit això? Esquerres i dretes, creients i agnòstics, progressistes i conservadors, … qui s’atreveix a posar etiquetes avui en dia? Què és ser progressista? Què significa ser d’esquerres? Quina implicació social té ser creient? Si posem etiquetes, en la majoria dels casos, les posarem malament. Millor deixar-ho estar!
Els prejudicis creen estereotips, estigmatitzen, generen tòpics. Tot això només serveix per separar, per enfrontar, per dividir. En una societat complexa com la nostra, on tots vivim en una desorientació inconscient, és molt més necessari anar al fons de les persones i de les coses. Crear espais de reflexió i de trobada, per mirar de caminar junts. Els uns i els altres, els del nord i els del sud, els d’aquells i els d’aquests, tan se val. Els mitjans de comunicació hi podrien fer molt, però …
Prop de l'Onyar 