La primera lliçó que vaig rebre d’economia, va servir per treure’m del cap la idea que això de l’economia va de diners, que també. Recordo que el professor ens va deixar a tots estorats dient-nos que l’economia és la ciència de l’escassetat. Certament que l’economia estudia com es satisfan les necessitats humanes, amb uns recursos que són sempre escassos. A mesura que avançava en els meus estudis d’economia, penetrava en les interioritats de la producció i el consum, el flux circular de la renda i tot un seguit de teories que, a poc a poc, m’adonava que eren explicacions de la infelicitat humana. Va ser llavors que vaig descobrir que, en el fons, aquell primer professor, el que volia dir-nos era que l’economia hauria de ser la ciència de la felicitat.
Les teories marxistes que tant van influir en la joventut de la meva època, van provocar que durant força temps tingués en molt baixa consideració el paper de l’empresa i qüestionés seriosament la legitimitat d’obtenció de beneficis. Les empreses però, unitats econòmiques de producció de béns i serveis, són indispensables per a la satisfacció de les necessitats humanes. Em vaig doncs especialitzar en aquest camp, i amb els anys he anat descobrint des de perspectives diferents la figura de l’empresari (sense el qual no hi ha empreses), el seu paper no només econòmic, sinó també social; el valor de la innovació, del lideratge, … L’empresa no ha de renunciar a tenir beneficis per poder respondre al seu veritable rol de ser competitiva, beneficiar al conjunt de la societat i actuar sota paràmetres de sostenibilitat. L’empresa ha de ser un espai de creativitat, generadora de llocs de treball i de riquesa i productora de nous productes i serveis, cada cop més adequats a la satisfacció de les necessitats de les persones. Amb els anys, s’ha anat obrint l’escletxa en molts diversos àmbits, per a una visió diferent del paper de l’empresa, considerant que ha d’actuar en interès del conjunt dels subjectes que s’hi relacionen i de l’entorn social. En aquest darrer aspecte, la recent encíclica del Papa Francesc “Laudato si” és una molt valuosa aportació al pensament social. Deixem però aquest tema per a un altre capítol.
Estudiant Schumpeter, economista que va viure majorment a la primera meitat del segle XX, descobria que la seva visió de l’empresari, no era la d’un cercador de guanys, sinó més aviat la d’una persona amb una gran capacitat d’innovació, que no cerca satisfer les seves pròpies necessitats, sinó les dels consumidors. Schumpeter ja pensava que les motivacions de l’empresari, van molt més enllà de l’únic afany de lucre i el concep com una peça clau per al bé comú. Molts economistes han estat i encara ho són, crítics amb una determinada visió de l’economia que s’allunya de la recerca del bé comú i d’una justa distribució de la riquesa i, per tant, no contribueix a la felicitat de totes les persones. Per citar-ne només alguns, cal esmentar José Luis Sampedro (Espanya 1917-2013), Amartya Sen (Índia 1933, premi Nobel d’Economia 1998), Stefano Zamagni (Itàlia 1943), Luigino Bruni (Itàlia 1966, reconegut estudiós de l’economia de comunió i de l’economia civil) i molts d’altres òbviament.
El Papa emèrit Benet XVI, en la seva encíclica “Caritas in Veritate”, fa una valuosa contribució amb la seva visió de l’augment del creixement econòmic, en un procés de globalització i d’avenços tecnològics. Entre altres coses, constata que la riquesa mundial creix, però ho fan també les desigualtats, permetent la coexistència d’estils de vida consumistes i malbaratadors; junt amb situacions de misèria deshumanitzadora. Es posa de relleu, una vegada més, que aquesta no pot ser la finalitat més originària de l’economia. L’exigència de l’economia de no estar subjecte a cap referent de tipus moral, l’ha portat a abusar dels instruments 
econòmics, fins i tot de manera destructiva, tant per a l’home com per al medi ambient. Davant d’aquest fracàs, l’encíclica esmentada, proposa un canvi d’objectiu de l’activitat econòmica, per orientar-la cap a la consecució del bé comú, posant de manifest que qualsevol decisió econòmica té conseqüències de caràcter moral. Cal doncs orientar l’actuació de tots els agents econòmics cap als principis de l’ètica social (transparència, honestedat, responsabilitat, respecte a la legalitat) però, al mateix temps, fer espai al principi de gratuïtat dins l’activitat econòmica ordinària. Tornant al començament, això no vol pas dir, renunciar als beneficis. Més aviat cal posar de relleu que el paper de l’empresa no és només satisfer a un dels partícips socials de l’empresa (accionistes), sinó que s’han de tenir en compte tots. També la comunitat on es realitza l’activitat i el servei al bé comú. De fet, Benet XVI, a CV46 proposa: “Cal concebre el benefici com un instrument per assolir els objectius d’humanització del mercat i de la societat”.
És en aquesta línia de pensament social, on s’insereix plenament la proposta – entre d’altres – de l’Economia de Comunió de la que la revista Ciutat Nova se’n fa ressò tot sovint. Una proposta nascuda l’any 1991, de la mà de Chiara Lubich, davant la punyent constatació de les desigualtats que provoca el sistema capitalista. La seva profunda experiència de vida evangèlica, desenvolupadora de la cultura de la unitat i la fraternitat, la porten a formular una proposta econòmica basada en aquesta cultura que fa del valor de la gratuïtat la seva pedra angular. Cap on vas, doncs, economia? Tot sembla apuntar cap a un seguit de camins, confluents tots ells en la persona humana.
Darrera col·laboració a la revista Ciutat Nova – (número 162 – desembre 2015/gener 2016)
Mirades 