Nous camins


caminsNous camins, vell objectiu. El dilluns plujós d’hivern, anima al descoratjament. La ullada, ni que sigui fugissera, a les portades de la premsa, també. Corren rius de tinta, fent anàlisi de tot allò que podria haver estat i no ha pogut ser. Hi ha qui es frega les mans de satisfacció, qui se li escapa alguna llàgrima i qui està emprenyat com una ceba. Tot són estats d’ànim comprensibles i respectables. Un país no es construeix alenant sobre una llàntia màgica. La construcció d’un país que, a més, sigui socialment encarat a la resolució de les situacions dels més febles, èticament irreprensible i políticament sa, és cosa que només pot produir-se per un part d’aquells que ningú voldria. Aprofitem la trista jornada d’avui per a les lamentacions i per a llepar-nos les ferides, però no ho allarguem massa, si us plau. Ara toca mirar endavant!

El que ha passat, era una de les possibilitats que es preveien des del passat 27 de setembre. Ni més ni menys. Buscar culpables, retreure’s paraules i fets els uns als altres, és un circ que només ens pot fer prendre més mal. No cal, de veritat. He viscut aquests tres mesos, veient com tot un seguit d’eixos s’anaven encreuant a diversos nivells, com volent dibuixar una xarxa de connexions, sense aconseguir-ho. L’eix nacional, l’eix social, l’eix generacional n’eren els principals, tot i que, possiblement, no els únics. Ahir, vaig tenir la impressió, que tots aquests eixos es situaven al mateix nivell, tot dissenyant un complex encreuament de camins. Una cruïlla on és possible prendre molts camins diversos. Cal explorar bé tots aquests camins, no fos cas que tornéssim a errar. L’objectiu continua sent allà, al nostre abast, no s’ha pas mogut de lloc. Cal saber-hi arribar. La situació torna a ser tan incerta com apassionant.

Per bé que les anàlisis més immediates i superficials transmeten una forta sacsejada del projecte de creació d’un estat propi per a Catalunya, crec que una anàlisi més reflexiva i aprofundida ens hauria de permetre veure que, en el fons, res ha canviat. Totes les motivacions que es troben a l’arrel de tot aquest procés, continuen ben vives en l’imaginari col·lectiu d’una bona part de catalanes i catalans. I anem en compte que no es reforcin ben aviat. Per això, és important en aquest moment, que els focs d’artifici d’un cop de porta, no ens impedeixin de veure la necessitat que continua ben viva, de trobar un nou marc de relacions polítiques amb aquell Estat que se n’està enfotent de nosaltres ja fa massa temps. Els que ja tenim certa edat tenim pressa, és veritat, però la serenor que sol acompanyar els cabells blancs, ens hauria de permetre d’entendre que hi ha parts que no es poden accelerar, si no volem posar en risc la vida de la mare i del nadó. Ara toca mirar endavant!

Moltes peces s’aniran movent a partir d’ara. Els camins són molts, tots ells oberts. Per això, la incertesa és també molt gran. Els riscos són més que evidents. Nombroses ombres que venen de molts racons. Ombres que no són més que això, ombres que s’esvaeixen amb un bri de llum. Però, quan aixeco la mirada per entreveure l’objectiu, hi veig també riscos de veritat, d’aquells que poden fer por. Deixeu-me que en comparteixi els dos que més m’inquieten:

El primer, el trobo tant aquí, a casa nostre, com més enllà, a la capital de l’Estat. És un risc que ja fa temps que dura i que pot agreujar-se de forma preocupant. Penso en la desafecció, fins i tot l’animadversió de la encreuamentciutadania envers la política. És un risc molt greu per a la democràcia de veritat. Tan de bo, en aquest encreuament de camins, hi hagi molts agents polítics que prenguin el camí de la mirada alta, fixa en els grans objectius que el país, la societat, té plantejats. En aquest sentit, el camí de la humilitat i de la generositat, hauria d’anar ple de gom a gom. Generositat per posar de forma inqüestionable els nobles objectius a assolir, per davant de la mesquina defensa dels interessos partidistes, de les poltrones a ocupar i del poder (sovint imaginari) a retenir. Humilitat per reconèixer amb sinceritat tot allò que no ha estat a l’alçada del que la ciutadania demana, esmenar-ho i posar fil a l’agulla en la construcció d’estructures polítiques èticament sanes. D’una vegada per totes, o fem Política d’aquella amb la “P” majúscula o prendrem mal de veritat. Des del meu punt de vista, la democràcia fa temps que a Espanya ha entrat a la Unitat de Cures Intensives. No hi juguem!

El segon motiu de risc el veig quan miro a 600 quilòmetres de distància. A la capital de l’Estat s’està gestant una situació que per a Catalunya pot ser d’alt risc. Indefensa, sense Parlament i sense Govern, Catalunya pot patir un retrocés inimaginable fa pocs anys, en el reconeixement dels seus drets nacionals, lingüístics, culturals, … Certament que Catalunya té una societat civil vigorosa, amb bona musculatura, molt entrenada per anys i anys d’exercici. Però, en democràcia, el carrer no pot substituir la política. Una tan probable com letal gran coalició entre PP i PSOE, amb l’aplaudiment de Ciudadanos, seria un arma de destrucció massiva per a un país petit i delicat com el nostre. A la capital de l’imperi escassegen els discursos amb una certa alçada de mires, amb un sentit profund d’Estat. Els poquíssims que he sentit (potser només un) provenen d’aquells que saben que sense una quimèrica majoria absoluta per part seva, res podran intentar acomplir del que diuen.

Ara és l’hora de mirar endavant! Sí, i també de plantar ben fort els peus a terra per, no només mirar endavant, sinó també mirar lluny i mirar alt.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: