Demanar la lluna


llunaEn aquest mateix blog, el maig de 2012 vaig escriure-hi una entrada amb el títol: “15M: un altre món és possible”. Em fa l’efecte que, ara que han passat gairebé quatre anys, val la pena recordar-lo i tornar a escriure sobre la potència de la utopia. Encara tenim ben present l’escenari de llavors. Les places ocupades per aquells grenyuts somiatruites, iaioflautes i gent de malviure, segons els desqualificadors oficials. Alguns d’aquells ara, ocupen els Parlaments. D’altres continuen als carrers. I aquells que ocupen el seu escó, ho fan per continuar defensant la veu d’aquells que són al carrer. Tots junts, més que mai, poden ser la veu dels que no en tenen, la veu de milers i milers de desnonats del seu aixopluc, i no només en el sentit literal del terme.

Ens aquests quatre anys, les coses s’han complicat extraordinàriament. La crisi ha fuetejat grans capes de la població, a casa nostre i arreu d’Europa. El mal anomenat “conflicte territorial” a l’Estat espanyol, s’ha enrarit i radicalitzat fins al límit que, per a molts, el trencament és l’única sortida. El cavall de la dictadura dels mercats continua cavalcant desenfrenadament, sense que ningú tingui la valentia de tibar les regnes, usar la fusta i domar la fera. Els Parlaments més fragmentats que mai. No només per la presència de partits nous i per una aritmètica parlamentària de difícil resolució. També perquè comencem a veure un paisatge fins ara desconegut. Aquells que per anys i panys han lluït les seves carrinclones corbates, les seves americanes, camises blanques i vestits comprats al supermercat de la seriositat; veuen amb estupefacció com als escons veïns s’hi instal·len aquells grenyuts amb jerseis i samarretes amb eslògans trencadors, que consideren indignes d’ocupar els espais de tan distingit lloc, asseure’s als escons on abans s’hi avien aposentat els culs d’insignes i sovint, corruptes personatges encorbatats o no.

M’ho miro amb certa satisfacció, sincerament. En algun racó d’algun Parlament segur que encara hi queda alguna mòmia que ja s’asseia allà a l’època del Generalísimo. Tants i tants anys aprofitant-se d’uns privilegis immerescuts, han de deixar pas a una altra estètica i sobretot, a una altra ètica. El Parlament ha de ser el poble i aquest, no és impol·lut, no està format per clons de camisa blanca i ànima negre. Ara, els temps, sobretot fora dels Parlaments, són més complexos que mai. Per això, especialment ara, cal demanar la lluna. I si cal, demanar les llunes. A les novel·les d’Haruki Murakami, sovint n’hi apareixen dues de llunes. Demanem-les totes. Perquè sense la lluna, la terra pot esdevenir un femer.

Aparquem la superficialitat que només deixa veure el maquillatge, els vestits i els llaços i anem a furgar al més profund de les persones, allà on hi trobarem la lluna. Amb els eufemismes, l’autoengany i la política de façanes boniques no resoldrem cap dels reptes que la humanitat té plantejats. El terrorisme, la pobresa, la injustícia, la marginació, la devastació del medi ambient, la desigualtat, la violència, … Tot això, i més, només es resolt amb la lluna que habita en el cel més profund de cada persona. És un espai dreamcompartit per tots els éssers humans. És allà on tots ens hi podem trobar, per poder fer una Política de veritat i deixar de banda la pseudopolítica de compromís. Després, però només després, uns serem de dretes o d’esquerres, blancs o negres, pobres o rics, del nord o del sud, famosos o desconeguts, … tant se val. Tots tenim la lluna. Tots tenim el necessari per compartir amb aquell que és divers de mi; a vegades, molt divers, els espais imprescindibles per fer front de veritat als problemes que, en el fons, ens afecten a tots.

Per això avui, des d’aquest espai, amb la modèstia i humilitat més pregona que es pugui tenir, vull fer un crit a favor de demanar la lluna. Demanar-la als polítics que s’asseuen als nostres parlaments, absolutament a tots. Als polítics que ocupen càrrecs a les institucions, a totes i a tots. Demanem-nos la lluna tots plegats. Martin Luther King no tenia un projecte, no tenia un pla, tenia un somni. Demanava la lluna. Els grans líders no tenen una gestió a fer, no tenen una organització a establir, tenen un somni. I només després poden organitzar, gestionar i lluitar per aconseguir-lo. Cerquem aquests lideratges del segle XXI i demanem la lluna. Si us plau.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s