La taca que no se’n va


taca 3Pare! Aquesta taca no marxa. La Laia envaeix l’habitació amb gran estrèpit. Un desastre de dimensions imprevisibles es perfila a l’horitzó. La noia veu, esfereïda i corpresa, com una taca es perfila nítidament al bell mig de la seva estimada samarreta blanca. Mira! Hi ha una taca! L’assenyala com si es tractés d’un perillós insecte verinós apunt per atacar-la. Està talment fora de si. Aquesta taca no ha marxat! A veure si apreneu a rentar millor la roba! És la meva samarreta preferida. Avui me l’havia de posar, sí o sí. M’heu espatllat el dia! Pam! La porta es tanca sorollosament.

L’Eduard, encara paralitzat, roman al centre de l’habitació amb la samarreta a les mans, com sostenint el cadàver d’una relació que s’acaba de trencar. Contempla, gairebé amb èxtasi, la immaculada blancor de la peça de roba i fixa la seva mirada en aquell punt. La fatídica taca provocadora d’un terrabastall que tot just acaba de començar. Qui? Com? Quan? Per què? El cap li comença a girar a les mateixes revolucions que la centrifugadora de la rentadora. Qui ha rentat la samarreta? Com s’ha efectuat el rentat? Quan es va produir el fet? Per què la taca no ha marxat?taca 2

Trobar culpables sap que no resoldrà la situació, però… Podria parlar amb la Isabel, potser ella… Se sent la remor d’algú que des de fora, posa la clau al pany de la porta, gira i entra amb un alegre, bon dia! És la Isabel, no falla, ella sempre tan cofoia del regal diari de la vida. Tan bon punt creua el llindar de la porta de l’habitació, exclama: què ha passat! Una desgràcia, la taca no se’n va. Quina taca? Què t’empatolles ara? La nena, la samarreta, la taca, no se la pot posar. Que se’n posi una altra, exclama la Isabel, serà que l’armari no n’està farcit! Però vol aquesta, precisament avui, no saps pas com s’ha posat!

La Isabel, assumint un posat i un gest que l’Eduard coneix prou bé, agafa la samarreta, la prem contra el seu pit, s’asseu al llit, mira per la finestra i diu pausadament: A veure, anem a pams, la taca no se’n va, això és evident. Hi deu haver una causa. Cal esbrinar-la. Sí, però la nena avui no es podrà posar la samarreta, replica l’Eduard. Cert, això és l’única cosa que hores d’ara no té remei. Ja hi parlaré – diu la Isabel – segur que entre totes dues trobem una bona alternativa. Però hem de saber què ha passat. Per què la taca no marxa. Trucaré la meva mare. En això hi té el cul pelat. El meu pare, al cel sigui, treballava de mecànic i portava sempre la roba com per fer-hi les pràctiques d’un màster en l’art de treure taques. Passa’m el mòbil!

Mentre, l’Eduard aprofita per anar-se’n cap a la cuina. Mama! Què tal! Apa, quants dies sense venir-nos a veure! La Isabel explica a la seva mare el drama de la taca que no se’n va i la trencadissa que això ha provocat en el si de la pau casolana. Mira nena – diu la mare – ja saps que el teu pare, al cel sigui, portava sempre la roba … Sí, sí mare, ho sé, ja m’ho has explicat alguna vegada, però dóna’m alguna solució. És una emergència! Mira filla, la primera cosa és saber on s’ha produït el fet. O sigui, on s’ha tacat la samarreta la nena?. Al mercat, diu la Isabel, que sent com a l’altre costat del telèfon, la veu de la seva mare respon enèrgica: Això té mala peça al teler! T’explicaré una història.

L’única taca de la roba del teu pare, al cel sigui, que no vaig poder treure, se l’havia fet al taca1mercat. Ho vaig provar de totes maneres i res. La taca era en una camisa blanca que tenia per als diumenges, una peça molt cara. Em vaig posar com una fúria, ja t’ho pots imaginar. Per això vaig acudir als millors especialistes de la ciutat. Res. El diagnòstic era clar. Amb les taques de mercat no hi ha res a fer. Tot i que es trobin en un teixit de màxima qualitat, no hi ha manera d’eliminar aquesta mena de taques. Són molt consagrades les taques de mercat, em van dir. No es deixen treure ni amb els productes més sofisticats. A més, quan s’enquisten provoquen greus desigualtats al seu entorn. El teixit pateix d’allò més i acaba per esquinçar-se. Són taques salvatges, aquestes del mercat, que no tenen aturador. Sempre en volen més i més. Tenen tendència a expandir-se si se les empipa massa. Malmeten i arruïnen tot el teixit al seu voltant. Creen una gran devastació i desolació, de tal manera que la roba que ha estat afectada, no se’n recupera mai més. Reaccionen amb violència contra els productes més agressius i la seva virulència, llavors es multiplica sense límit.

Creu-me nena, el millor que pots fer és comprar-li una altra samarreta a la Laia. Ja te la pagaré jo. Gràcies, mare. La Isabel prem el botó vermell del mòbil, mentre nota que les llàgrimes li rellisquen galtes avall. En aquest moment, entra l’Eduard que, tot astorat, pregunta: Què passa? Li ha passat alguna cosa a la teva mare? Us heu barallat? No, estimat, res d’això. Però es veu que això dels mercats no té remei…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s