El treball, un producte més del mercat?


treball“Tripalium”, d’aquesta paraula llatina deriva el mot “treball”. El ‘tripalium’ (tres pals) era un instrument de tortura de l’antiga Roma que servia per immobilitzar els esclaus rebels mentre els assotaven. Per això el verb “tripaliare” tenia el sentit de sofrir, d’estar en un lloc de patiment. Òbviament, a l’època de l’esclavitud no existia el concepte de treball com a bé d’intercanvi. El treball era un càstig imposat per Déu als homes i per això era una tasca dels esclaus, que eren propietat dels seus amos.

Fou al segle XI, quan el model gremial va propiciar l’aparició del concepte d’arrendament de serveis lligat al treball que esdevé un mitjà per aconseguir els recursos que permetentripallium subsistir. La Revolució Industrial a la segona meitat del segle XVIII, va introduir el model capitalista provocant la separació entre els propietaris dels mitjans de producció i els treballadors que prestaven els seus serveis a l’empresa. La major eficàcia en la producció que possibilitava la introducció de l’ús d’energia externa a la força humana, va provocar també la divisió i la fragmentació del treball. El treballador va quedar desvinculat totalment al resultat de la seva feina, de la seva “obra”. El fruit del treball ja no li pertany i rep un salari a canvi de la seva feina. En certa manera, és aquí on comença la història del mercat de treball que, tot i que en la versió liberal més salvatge es tracta d’un mercat més, en realitat ha de tenir unes característiques diferents. La “mercaderia” que s’hi comercialitza és el treball, això vol dir les hores de feina de les persones. En realitat podríem dir que és un mercat que en el fons transacciona amb la vida de les persones, amb la seva dignitat.

El fet que, per primera vegada en la història, grans masses de persones treballessin juntes, en un mateix espai i en condicions molt precàries, va desencadenar – a partir de la primera meitat del segle XIX – un seguit de reivindicacions, preparant el terreny a l’aparició dels sindicats. Després de la segona guerra mundial, la Constitució alemanya de la República de Weimer de 1919 va ser la primera en reconèixer el dret al treball de tota la població, consolidant-se així la reivindicació d’aquest dret social bàsic que, tot i estar actualment reconegut per grans declaracions internacionals i per la immensa majoria de les constitucions, en ple segle XXI es troba en una situació francament compromesa.

La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en el seu article 23, reconeix el dret de tota persona al treball, a la seva lliure elecció, a unes condicions equitatives i satisfactòries de treball, a la protecció contra l’atur i al mateix salari per la mateixa feina, entre d’altres. No fou però, fins el 1966[1] que el dret al treball va ser reconegut com un dret civil i per tant inclòs en la segona generació de drets humans, la dels drets socials. Karl Marx (1818 – 1883) ja va advertir que el treball era reduït a pur valor d’intercanvi i corria el perill a quedar limitat a les seves dimensions estrictament econòmiques: hores de treball que es venen a canvi d’uns mitjans de subsistència.

En aquest terreny cal no ignorar la història per poder valorar millor les aportacions que es van produint. El treball com a activitat penosa i deshumanitzadora, no és un càstig de Déu; és una injustícia. Poc a poc s’han anat posant de manifest les potencialitats humanitzadores que té el treball. El 1965, el Concili Vaticà II, va promulgar l’encíclica “Gaudium et spes”, on es reconeix el treball humà en un pla molt superior a la resta d’elements de la vida econòmica, reivindicant que sigui humà i humanitzador. El Papa Joan Pau II, l’any 1981, dedica una encíclica sencera al treball, la “Laborem exercens”. En aquest document es defineix el treball com una dimensió fonamental de l’existència humana i la clau de tota la qüestió social. Considera que els criteris que dirigeixen la trepantproducció han d’estar sempre subordinats a les exigències de la persona humana i situa el salari com el problema clau de l’ètica social.

L’evolució de les conquestes en aquest terreny, no segueixen un camí lineal i mai és un tema tancat. La història ens sorprèn amb viratges inesperats. La societat postindustrial i globalitzada limita les possibilitats d’ocupació i porta una major precarietat en les condicions laborals. Les noves tecnologies de la informació i de les comunicacions, transformen radicalment el món del treball. Substitueixen feines sense qualificació per noves professions que requereixen alts nivells de professionalització. La timidesa en polítiques educatives inclusives i cohesionadores, amenacen de crear una greu escletxa social i de limitar greument les opcions d’ocupabilitat d’amplis segments de la població, que resten condemnats a activitats il·legals o clandestines (economia submergida).

El Papa Francesc, en la seva recent encíclica “Laudato si”, posa de relleu les deficiències del creixement dels darrers dos segles i esmenta entre els components socials del canvi global “els efectes laborals d’algunes innovacions tecnològiques, l’exclusió social, la injustícia en la disponibilitat i el consum d’energia i d’altres serveis, la fragmentació social, …” (LS 46). Nous reptes, necessitat de nous paradigmes de mercat i centralitat de la persona humana. Tot plegat sense que impliqui la incompatibilitat amb l’eficiència i la sostenibilitat. La pilota està en joc…

Publicat a la revista Ciutat Nova (número 163 – Febrer / Març 2016)

[1] ONU, Pacte Internacional sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, 16 de desembre de 1966, art. 6

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s