Ocupar un càrrec


cadiraJa està ocupat! Quan un lloc està ocupat, vol dir que ningú més hi té accés. Ocupar per tant, exclou i dóna prevalença a qui s’ha situat en un lloc determinat. De fet, el terme ocupar, s’entén com l’acció d’omplir alguna cosa sense que ningú més pugui fer-ho. Omplir per tal que ningú més ho ocupi? Omplir perquè està buit? Omplir perquè no quedi buit? Ocupar per apoderar-se d’una cosa? Ocupar un espai? Ocupar un territori?

Ara que, aquí i més enllà, sembla que això d’ocupar un càrrec és un esport d’aventura, m’ha fet reflexionar sobre les connotacions que això comporta, des del meu punt de vista. Queda clar que ocupar un càrrec, impedeix que d’altres ho facin i per tant, necessita una legitimitat, a més d’una legalitat. Potser pel meu defecte de ser excessivament reflexiu, d’entrada em costa confiar en una persona que accepta un càrrec amb molta facilitat. Encara més, en aquells que persegueixen un càrrec fins aconseguir-lo, sobretot si els mitjans que utilitzen són … discutibles. Quan m’han proposat per ocupar algun càrrec, he tirat de veta de la meva fama de reflexiu i m’ho he pensat amb calma.

Superada la fase de dubte – per a mi, imprescindible – sobre la capacitat o no per ocupar un càrrec, i donant-la per descomptada, penso que qualsevol persona hauria de fer-se, abans, cinc preguntes:

1 – Des d’on? Des de dalt? Des de baix? Em fa l’efecte que els càrrecs caldria ocupar-los sempre des de baix. És a dir, la proposta és millor que no vingui d’una autoritat superior, sinó més aviat hauria de venir avalada per la gent que t’envolta. Aquells que han treballat amb tu, colze a colze, saben quins són els teus punts forts i també els febles. Si aquests et proposen per ocupar un lloc de responsabilitat, això et confereix la màxima autoritat, la més alta legitimitat.

2 – Per a què? Quins són els motius més profunds i sincers que trobo per ocupar aquest càrrec. Em donarà prestigi? Poder? Diners? O bé, em permetrà servir millor un projecte col·lectiu? Serà útil per a la gent que m’envolta? Em donarà la possibilitat d’incidir més encadires la recerca del bé comú?

3 – Per a qui? Qui seran els destinataris de la meva acció? Sóc jo mateix? Els meus amics? Aquells que poden servir-me per…? O més aviat, són aquells que no m’ho agrairan mai? Aquells que tenen necessitats que puc ajudar a resoldre? Aquells a qui no sóc capaç de posar-los cara?

4 – Amb qui? Qui seran els meus companys de viatge? Amb el càrrec tindré la responsabilitat, però el lideratge ha de ser col·lectiu. Les situacions, avui en dia, són cada cop més complexes i multidimensionals. Sol no resoldré res. Necessito l’equip per tirar endavant el projecte. Els èxits seran de tots, els fracassos seran responsabilitat meva. Generositat.

5 – Fins quan? Quan m’hi posi, hauré de treballar i dedicar-m’hi com si allò fos per a tota la vida. En canvi, convé que des del primer dia tingui ben clar, que aquell càrrec, aquella cadira que ocupo, no és meva. Hi sóc provisionalment, hi sóc perquè aquells que m’envolten m’hi ha posat, hi sóc – possiblement immerescudament – només per servir un projecte comú.

Un pensaire per afició com jo, és propici a reflexionar sobre qualsevol bajanada. Ja ho veieu. Déu me’n guardi de voler donar lliçons a ningú. Són només reflexions sorgides de la pròpia experiència. Diuen que el diable sap més per vell, que per diable. Doncs això. Ah! I si algú hi vol trobar algun paral·lelisme amb alguna realitat, que no si escarrassi, si us plau.

By @fbrunes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s