La mestra, la dona


En agraïment a la inestimable i massa sovint oculta contribució de totes les dones a la construcció del món

donaSemàfor vermell! Toca aturar-se. Manquen alguns minuts per a les vuit del matí. Encara és hivern. El termòmetre a la part baixa de l’escala. Aturat al semàfor, veig passar nois i noies que van cap al col·legi de la cantonada. Enmig de tots els vianants que passen i traspassen, mentre m’espero, hi veig una mestra. Bossa a un costat. Carpetes a la mà. Feina feta o per fer. És dilluns al matí. El rostre de la mestra reflexa cansament. No és gran, tampoc jove. Tota ella té un aire feixuc. Cansament del desgast d’educar. Cansament de la vida. Possiblement una vida de dona.

Mentre el semàfor encara roman vermell, observo a la vorera una noia. Té l’aspecte inequívoc de la seva provinença mar enllà. Acompanya una dona gran, en cadira de rodes. Mentre esperen pacientment al torn següent, la noia acarona amorosament el rostre de l’àvia que reflexa patiment. El nino verd pampallugueja, els motors bramen i com si d’una cursa de Fórmula 1 es tractés, ens apressem carrer enllà. Mentre vigilo cotxes, semàfors, motos, ninos, verds, vermells i de tots colors, no deixo de pensar en aquestes dones. En moltes dones. En el món femení i en el component femení del món.

Un món suposadament dominat maldestrament pels homes. Un món de guerres i violències. Un món de morts i condemnes injustes. Uns parlaments farcits de pantalons masculins. Ciutats governades per òptiques predominantment masculines. Consells d’administració encorbatats d’orgull mascle. Pobles i ciutats on costa trobar carrers amb nom de dona i massa sovint, els que en tenen, són petits o poc rellevants. Perpètua injustícia masculina. Sobredosi de masculinitat, perenne i caduca alhora. Pobresa tan sovint provocada per decisions d’homes i pal·liada amb sobreesforç per mans de dones.

El món només pot ser masculí i femení al mateix temps. Ambdós components són dona_3presents en cada ser humà i han de ser-ho també arreu, sense cap mena de distinció ni discriminació. Als llocs de decisió, als centres de poder econòmic i polític, als espais de servei. Responsabilitats i decisions que cal prendre incorporant sempre les dues visions del món, la femenina i la masculina. No és possible governar el món, prescindint d’una d’elles. Sempre la mateixa. Seria hora d’incloure també la tendresa, l’afecte, l’amor i la delicadesa en les decisions que prenem, massa sovint els mascles. Seria hora de freqüentar també, com a mascles que som, els espais on l’atenció a les persones amb dependències, necessiten mans que acaronin, que rentin, que netegin, que tinguin cura d’elles. Per aconseguir aquest estil de món que, al meu parer seria millor que el que tenim, només és possible si ens deixem estar de debó d’aquesta fictícia graduació que oculta la imprescindible i inestimable contribució de la dona a la construcció del món. Fer-ho junts, fer-ho plegats, fer-ho sense mirar el gènere, fer-ho simplement per al bé de tothom és obligatori si volem una societat més feliç per a les filles i fills que, elles han parit i nosaltres ens atrevim a dir nostres.

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s