La cooperació com a camí

Avui més que mai, parlar de cooperació és fer-ho també d’interdependència i de reciprocitat a nivell internacional. Els països són cada cop més dependents els uns dels altres. En aquest entramat de lligams recíprocs només hi ha dos camins: el de la competició, que ens porta a un món cada cop més desigual i el de la cooperació que pot ser el desllorigador d’un desenvolupament integral de totes les persones i de tots els pobles. Podem triar…

De moment, el predomini del món de la competició és absolut, com ho és també el patiment d’àmplies capes de la societat arreu del món. Paral·lelament però, va fent camí, sovint calladament, la cooperació internacional. Un espai on es posa en joc el desenvolupament de diferents recursos. D’una banda, els materials (financers, tècnics i tecnològics), d’una altra els humans i de l’altra els socials. La cooperació afavoreix el diàleg polític entre pobles diversos i ajuda a superar desigualtats, marginalitat internacional, millorar el respecte als drets humans fonamentals, augmentar el grau de llibertat dels pobles, …

La resolució de problemes complexos, exigeix la cooperació de països diversos, que es proposen objectius mutus i que adopten per mètode la reciprocitat, saltant-se sovint la barrera que separa entre donant i receptor. Tothom dóna i tothom rep, en la cooperació actual. El treball cooperatiu es desenvolupa cada cop més a diferents nivells: el de l’ajut i la solidaritat; el de la promoció comercial i el dels interessos polítics i econòmics. Això implica anar més enllà de l’aspecte purament econòmic i marca una tendència vers una sensibilitat més humanista i integral del desenvolupament. Al mateix temps, recull l’evolució que el concepte cooperació ha tingut al llarg del temps.

Després de dues guerres mundials, la segona meitat del segle XX, va viure la guerra freda que posà de relleu una complexa xarxa d’interessos geoestratègics. La crisi del petroli de 1973 va fer ben palès el grau de globalització en que viu el món. La intensificació dels fenòmens migratoris posa de manifest la necessitat de trobar models de desenvolupament més sostenibles. El progrés tecnològic canvia substancialment els processos productius incorporant-hi cada cop més elements qualitatius. Tot plegat explica, en bona part, l’avenç en la recerca de nous models, nous camins, que ens apropin a un creixement més harmònic a nivell mundial.

Interessant l’aportació que fa Amartya Sen amb la seva “teoria de les capacitats”. Segons Sen, una idea de justícia no s’ha de limitar a reflexionar sobre els mitjans de vida, sinó que ha d’interessar-se per les possibilitats reals que té cadascú de triar la seva vida. Les capacitats (que ell anomena “capabilities” que de fet, serien “capacitacions”, possibilitats d’opció, …) són llibertats individuals concretes. El benestar consisteix en un augment de les capacitacions. Això implica una concepció de l’economia que no es limiti a plantejar problemes de renda i de distribució. Ser pobre significa, segons Sen, estar privat de capacitacions. Pot ser més efectiu, en el terreny de la cooperació, incidir sobre l’accés a la salut i l’educació, que fer-ho només sobre els ingressos familiars de la població.

Una de las capacitacions importants en la via de la cooperació ha de ser l’ocupabilitat. Un dels economistes actuals de referència, el francès Thomas Piketty, en la seva reconeguda obra “El capital al segle XXI”, afirma que “la desigualtat més gran la provoca la desocupació”. Treballar doncs, en la línia d’augmentar les possibilitats d’ocupació de les persones, pot ser un excel·lent mitjà de desenvolupament integral. Insistint encara una mica més sobre la necessitat de focalitzar la cooperació en la persona, pot ser útil recordar l’aportació de Kant, que entén que la dinàmica de les relacions internacionals es basa en els lligams transnacionals entre els individus, donat que existeix harmonia d’interessos entre els éssers humans. Certament que, molts enfrontaments que sovint apareixen en els nivells “oficials”, desapareixen si baixem al nivell de cada persona, on la fraternitat es troba més a flor de pell.

La Doctrina Social de l’Església ha considerat sempre la cooperació internacional com un mitjà per construir un món més fratern. Aquesta concepció està en relació amb la justícia, la solidaritat i el sentit global de la responsabilitat, com una aposta en favor del benestar comú de tots i cadascun, de manera que tots siguem veritablement responsables de tots. L’aposta és clara per una implicació social des de la llibertat responsable, per tal que sigui l’amor qui inspiri la convivència social a tots els nivells, estructurant relacions noves – entre persones, pobles, països, estats – idea que es recull en el concepte de “caritat política” o política de l’amor.

El Papa emèrit Benet XVI, en la seva encíclica “Caritas in veritate”, posa de relleu l’emergència de nous poders que podrien jugar a favor del desenvolupament a escala global. Esmenta concretament, el poder creixent dels consumidors (democràcia econòmica) i el turisme, com a pont entre cultures. Segons Benet XVI, la globalització hauria d’estar al servei de totes les persones i de tots els pobles. Urgeix a globalitzar la solidaritat, l’amor.

En un món incrèdul i desesperançat, l’evolució actual de la cooperació internacional, és un signe d’esperança. És veritat que podríem dir amb el poeta “tot està per fer i tot és possible” (Miquel Martí i Pol) i també “se hace camino al andar” (Antonio Machado), però hi ha un camí obert i les possibilitats són recloses en el cor de cada dona i de cada home.

9è article de la sèrie “Pensament Social”, publicat a l’edició en paper de la revista Ciutat Nova       (número 164 – abril/maig 2016)

By @fbrunes