250 notes

Coincidint amb la setmana de Sant Jordi, avui publico l’article 250 d’aquest blog que, quan va néixer a l’agost de 2011, vaig batejar amb el nom d’ÀGORA. El nom, tot i no ser massa original, vol posar de manifest la intencionalitat d’aquest espai virtual. Com és sabut, l’àgora grega corresponia al concepte d’assemblea, de reunir. Certament, era un espai obert al bell mig de les ciutats-estat o polis gregues. El lloc esdevingué el centre del comerç, la cultura i la política de la vida social dels grecs. Seria l’equivalent a la plaça del poble de l’actualitat, és a dir, les xarxes socials, els blogs, etc. Malauradament, en la nostra cultura i en la societat actual, les boniques places de molts pobles hi ciutats, estan òrfenes de diàleg, de debat i, fins i tot, de persones.

La meva pretensió amb aquest blog mai ha estat la d’esdevenir centre de res. No he aplicat cap tècnica SEO (Search Engine Optimization) ni SEM (Search Engine Marketing) per tal de promocionar-lo o d’aconseguir que el senyor Google el tracti bé. Senzillament l’he posat a la xarxa, a disposició de qui el vulgui utilitzar i/o hi vulgui participar amb els seus comentaris i/o aportacions. Un espai de diàleg, intercanvi i diversitat – com proclama el subtítol del blog –  on totes les aportacions, sempre que estiguin dins els límits del respecte i la correcció, hi són i hi seran benvingudes.

Per a mi aquests 250 articles no són altra cosa que 250 notes d’una melodia que es va construint amb la vida. Possiblement, més d’una d’aquestes notes, un xic desafinada. Ja se sap! Hi ha articles que tenen un caire més conjuntural, més propi del moment viscut o de la situació personal o social més immediata. Altres, en canvi, volen ser una expressió més pausada, més reposada d’allò que visc, d’allò que penso, d’aquelles idees que no puc quedar-me per a mi sol, que necessito compartir. Deia José Luis Sampedro, “escriure és viure”, hi estic força d’acord. Escric el que visc i, ho visc encara més, quan ho puc compartir. Escriure és una forma de compartir.

M’agrada la música dodecafònica d’Arnold Shönberg, també la d’Alban Berg i Anton Webern. A la música tonal existeix una nota que té major importància i domina tota l’obra. En canvi a la música dodecafònica, les dotze notes de l’escala cromàtica no tenen jerarquia, totes tenen la mateixa importància. Espero que la melodia que en aquest blog s’hi va construint, sigui més dodecafònica que tonal. No sóc amic de les jerarquies. M’estimo més la horitzontalitat de les relacions entre iguals. Per això, en el blog dono la mateixa importància a cadascuna de les seves parts, sense destacar-ne cap i també a cadascun dels seus participants. Qui escriu no és més important que qui llegeix, que qui comenta, que qui participa. Sense aquest aplec de persones i idees, l’àgora no existiria.

Per fer doncs una mica de festa al voltant d’aquesta fita dels 250 articles, incloc avui una de les músiques que m’acompanyen al llarg de la vida. No patiu que no és dodecafònica. Es tracta de les Suites per a violoncel sol de J.S. Bach, interpretades pel mestre Mstislav Rostropóvitx. Desitjo que pugueu gaudir, ni que sigui una estona, d’aquesta música nua i bonica. Sigui aquest el meu agraïment a tothom qui visita aquesta àgora. Us encoratjo a seguir-ho fent, a compartir cada vegada més opinions, a participar-hi i a fer-ne difusió si ho creieu convenient.

Moltes gràcies!