Diàleg i pacte

Durant molt de temps, pràcticament fins ahir mateix, vaig sostenir que a Espanya s’arribaria a formar un govern de gran coalició. No perquè tingués fe en la capacitat de diàleg dels interlocutors, sinó per les pressions del món econòmic i financer, i per la voluntat compartida de negar a Catalunya el dret a decidir el seu destí. Ni aquestes forces tan poderoses han pogut enderrocar el mur del tancament i l’excés d’estratègia de curta volada, instal·lat a la capital de l’imperi. I ara què? És la pregunta que més s’escolta a les places físiques i virtuals. Doncs ara res, sant tornem-hi, que deia aquell. Noves eleccions, nova campanya, vells eslògans i l’enrenou que tots ja ens sabem de memòria. Tot un ritual d’una democràcia caduca que exigeix tot una altra cosa. Bé, sigui com sigui, ja hi som pel tros. Els més incombustibles s’adreçaran en ple estiu cap a les urnes. És previsible que algú erri el camí i es trobi, sense voler-ho, estirat a la sorra d’alguna bonica platja. Tan se val, participarà qui vulgui fer-ho i els resultats, hauran de servir per constituir un nou govern. Si voleu, podem fer la lectura que, haurem perdut una pila de mesos i un grapat de diners, per manca de cultura de diàleg i de pacte.

Sóc del parer que el diàleg s’ha de practicar amb tothom, absolutament. També en l’àmbit polític. Tothom, des del seu posicionament ideològic, té una aportació a fer. Quan excloem, el trencaclosques és incomplert i, per tant, el resultat deficient. No es pot excloure ningú del diàleg per molt que ens trobem a l’extrem oposat dels seus posicionaments. Val a dir que aquí intento parlar de diàleg i no de la seva aparença teatral estèril i ridícula. Per tant parlo d’un diàleg que té unes determinades condicions. La primera, ja l’he esmentat, són aquests 360º que no exclouen i que a més no es tanquen, sinó que, com en una espiral, van generant nous cercles cada cop més inclusius. Però n’hi ha d’altres de condicions. Una de destacable és l’horitzontalitat. El diàleg es practica sempre entre iguals. Quan hi ha superioritats, la cosa canvia de nom. D’altra banda, és importat que el diàleg es realitzi des de la transparència, la sinceritat, la confiança, l’actitud dialogal (i no dialèctica), la voluntat d’arribar a acords, la generositat, lleialtat, etc. Sense aquests elements, la pel·lícula pot ser més o menys divertida, però el seu títol no serà el de diàleg.

Altra cosa diferent, és el pacte. Arribar a un pacte, significa, fonamentalment, compartir un projecte. Estar disposats a caminar junts, mantenint les legítimes diferències, vers una fita comuna i desitjada per tots els que signen. Per això, opino que el pacte – en l’àmbit de la política – ha de respectar la voluntat expressada per les urnes, i sobretot, no pot estar basat en interessos endogàmics, ni de negació. M’explico. Si fem un pacte, perquè això afavoreix les perspectives electorals dels pactants, d’això se’n diu estratègia electoral. Si fem un pacte per anar contra el què sigui, d’això se’n diu persecució. El pacte ha d’estar basat en el bé comú. Per això convé que els elements que formen el pacte tinguin una visió el més compartida possible del que això significa. Un pacte no ha de ser una suma d’interessos, sinó una unitat d’esforços en la diversitat compartida. Els pactes poden ser tan perillosos com beneficiosos. Això és com els ganivets, si hi tallo el pa, perfecte; si agredeixo algú, malament. El pacte només pot ser fruit del diàleg. El procés de diàleg, s’encarrega de fertilitzar el terreny, de transformar les persones i de plantar espais compartits que puguin fructificar. Al cap d’avall, un pacte polític ha de servir per al progrés dels ciutadans, de tots els ciutadans, sense exclusions. Un pacte ha de resoldre els problemes de les persones, especialment d’aquelles més febles o afeblides pel sistema i per la vida.

Bé doncs, a l’estiu en tornarem a parlar. Potser, mentrestant, alguns aprofitaran per anar a classe i aprendre’n una mica. Tindran un títol, però això del diàleg i el pacte, em fa l’efecte, que només s’aprèn practicant. És com allò de caminar, us en recordeu?

By @fbrunes