El dia d’avui

Cada cop sovintegen més les diades dedicades a una causa concreta. El dia d’Europa, el dia de la dona, el dia de la mare, el dia del pare, el dia de l’amic, el dia de la malaltia tal o qual, … I així, anar fent. No ho trobo malament. És una forma de provocar que durant aquell dia i, a vegades fins i tot el dies anteriors i posteriors, proliferin tota mena d’escrits, vídeos, pel·lícules i altres elements comunicatius que ens ajuden a reflexionar sobre l’esdeveniment que es commemora en aquella diada concreta i precisa.

Amb tot, sóc més partidari del dia d’avui. Del dia de cada dia. De la petita història que porta amagada cada dia. Una història de vint-i-quatre hores que ja no es tornarà a repetir. Una successió d’històries personals que configuren la vida. Un seguit d’històries que teixeixen la Història, aquella amb majúscula. El dia d’avui. Trobo que no hi ha res més emocionant. Una singular història que per alguns comença de fosc. Insomni embolcallat de llençols. Impertinent so de l’andròmina que ens recorda que és hora de matinar. La fredor de qui es desvetlla en la solitud i la tebior de qui ho fa en companyia. Una porta que s’obre, encara en la tenebra i que, poc a poc, va obrint el pas cap a una jornada desconeguda. Quina aventura!

Un llibre que cada dia s’obre per la plana número u. Tret de sorpreses inesperades, en sabem la durada, però no el contingut. Són pàgines desconegudes que s’aniran omplint de ratlles de vida. No és possible fer trampa. Impossible anar a consultar la darrera pàgina per saber com acaba la petita història de l’avui. Inútil, repassar les pàgines que ja han passat. Fulls que s’aniran succeint amb una cadència impertorbable i on hi trobarem episodis assossegats, propis del temps de tardor. D’altres de tempestuosos, com els espetecs de l’època primaveral. Pàgines dures com el fred de l’hivern. Capítols plàcids com les tardes d’estiu.

Afanys, relacions, joies, decepcions, incerteses, dubtes, encerts, dolor, cansament, fracassos, plaers, punxades, carícies, trencaments, complexitat, divisió, separació, allunyament, retrobaments, neguit, avorriment, por, celebracions, rutina, lluites, sorpreses, … Lletra a lletra, línia a línia. L’autor, que és alhora protagonista, escriu aquella història única i irrepetible de cada avui de la vida. No són pas fulls solts que s’escampen per aquí i per allà. Són pàgines ben relligades en un nucli central, situat a l’espai més profund de l’autor i que garanteix la unitat de l’obra. El relat de la història, que troba ple sentit en la Història.

Un avui que esdevé tots els dies. No cal esperar el dia de… Tot és inclòs a l’avui, a cada lletra, a cada paraula, a cada paràgraf, … s’hi aferrissa la totalitat de la vida. Cada moment viscut amb plena consciència de formar part d’una història. No una història qualsevol. La meva història. I tantes meves històries que es troben, s’enllacen i s’entrelliguen, per construir la Història.

En l’ocàs de l’avui, no poden haver-hi pàgines en blanc. La Història no admet pàgines arrencades, ni paràgrafs censurats. La història és sempre complerta, encara que l’autor no se n’adoni. La Història és plena d’avuis que hi manquen, no perquè s’hagin perdut. Són buits que formen part del dolor de la Història.  Cada lletra pot ser sempre escrita, però només restarà si forma part de l’ara, de l’avui, de cada avui. Per això, res és més valuós que la petita història del moment que passa.

By @fbrunes