Cinc anys després


formesAcabem de celebrar els cinc anys de les mobilitzacions dels indignats, que coneixem sota la sigla 15M. Ara tot són sigles, aviat necessitarem un diccionari traductor de sigles… Sigui com sigui ens serveixen per, de forma breu, situar un fet, un esdeveniment, una data, una situació. És possible que el senyor Twitter hi tingui alguna cosa a veure. La nuesa de les sigles deixa sempre el seu significat a la interpretació de cadascú. Sota unes sigles, un fa una interpretació conceptual del seu significat que, imagino no sempre és coincident amb la realitat del que volen expressar. És evident però, que la realitat és polièdrica i per tant va molt bé que sigui així. Han passat doncs cinc anys des d’aquell 15 de maig i … em fa l’efecte, que el més calent és a l’aigüera.

Sí, es pot! Un altre món és possible! No ens representen! Tot són frases, eslògans amb grans dosis de veritat, però amb això no n’hi ha prou. Sóc conscient que darrera l’esclat d’aquell moviment, les coses no han restat com abans. Aquelles acampades a les places de ciutats i pobles, marquen un camí diferent, nou. Un camí que cal explorar i recórrer. Hi ha hagut, sens dubte, iniciatives interessants sota l’empara del compromís d’un grapat de persones. Però, pel que es veu, amb això encara no n’hi ha prou.

El malestar és vell, els problemes nous. Això ens ha portat a pensar, equivocadament, que tot allò vell és negatiu, mentre que la novetat és en sí mateixa positiva. No crec que sigui del tot així. Els calers ens els juguem, no entre el vell i el nou, sinó entre allò que separa, esqueixa, divideix, frustra, margina, … i allò que uneix, recús, cohesiona, agermana, … Aquest penso que és el veritable debat. És evident però, que els problemes nous, que no sabem com resoldre, exigeixen respostes innovadores, si volem avançar realment cap a una societat que ja és multicultural, però que ha de ser cada cop més inclusiva. I aquí és on, segons el meu parer, la cosa s’ha estancat, estem fent aigües, vaja.

Hem de donar respostes diferents a problemes, que també ho són. Això implica creativitat. I ens cal també, innovació. És a dir, capacitat de posar en relació mons molt diversos. Sense l’espai per relacionar coses aparentment dispars, la creativitat es resisteix. Sense l’esclat de la trobada de diversitats, les solucions esdevenen només una bona intenció, una voluntat de millorar. Un esforç per fer millor el que ja estem fent, amb alguna novetat, amb retocs, amb una mica de maquillatge. Però amb això, no n’hi ha prou. Això podria resoldre els vells problemes, aquells que ja no hi són.

La innovació i la creativitat es donen sempre en un context d’organització. Possiblement,colors no sigui altra cosa, que saber descobrir les possibilitats que les organitzacions ofereixen per a la innovació i la creativitat. Ocupar les places és una bona acció de conscienciació, un esclat de malestar, un símptoma d’indignació. Però, continua sent insuficient. Cal dotar les organitzacions, velles i noves, dels ingredients necessaris per fer possible la innovació, la creativitat. Aquest és un treball d’equip, mai individual. És un treball de grups de persones, de col·lectius que han de ser d’allò més diversos. Si apleguem grups on tots són de la mateixa corda, possiblement ens ho passarem bé, però d’innovació poca. Això significa que enginyers i filòsofs han de treballar plegats, personal de neteja i directors generals també, polítics de tota mena, sacerdots i laics, empresaris i desocupats, creients i agnòstics, … Només amb equips de persones absolutament heterogenis, la innovació s’obrirà pas i la creativitat donarà respostes diferents als nous problemes. Corbates i texans, cues i brillantina, blanc i negre, blau i vermell, … tots els colors i formes.

Tanta diversitat pot esdevenir una disbauxa. Un conflicte permanent. La paràlisi del sistema. És cert. Absolutament cert. De fet, és que el que està passant. O no? Predomina el conflicte sobre l’entesa. Canviem de camí? De cap manera. El camí és aquest, però ens cal carregar la motxilla d’un ingredient imprescindible: DIÀLEG. No allò que tothom es posa a la boca, sinó el veritable diàleg. N’he parlat a tort i a dret en aquest espai. Mireu la darrera vegada que ho vaig fer en aquesta entrada recent: Diàleg i pacte. El 15M, ens ha ajudat a descobrir el camí. Ens falta el coratge per recorre’l, foragitant les pors i les inèrcies que apunten al passat i que ens immobilitzen.

By @fbrunes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s