La fusteria

En Jep era el fuster del poble. N’hi havia d’altres, però ell era, de sempre, el fuster del poble. Un indret ni gran ni petit, més aviat tot al contrari. Un negoci modest, heretat del seu avi, del seu pare. Tradició familiar de feina ben feta, de no estirar més el braç que la màniga; d’anar fent, a poc a poc però amb bona lletra. Una herència que més que un negoci, era un art de viure. Una manera honrada de tirar endavant una família modesta. Aquí caic i allà m’aixeco, era la senda que li havia tocat viure.

Ben bé a sobre la fusteria hi havia l’habitatge on vivien en Jep i la Margaret, amb el seu fill Paul. Un pis auster, d’acord amb els ingressos familiars. Els hi havia costat molt pujar en Paul. Un lleuger retard en el seu aprenentatge, feia més feixuc el procés de maduració de l’infant. Un procés per ell mateix prou complex. En Jep, sabia fer mobles, però educar criatures! Sort que la Margaret tenia tota aquella saviesa que l’instint i la mare natura, sovint aboquen damunt les persones. La seva feina d’assistenta de persones grans, la dotava d’una especial sensibilitat per al tracte amb tota mena de gent. En Paul, havia reeixit en els estudis bàsics i ara començava a fer d’aprenent de fuster.

La família de la fusteria, com l’anomenaven al poble, era molt coneguda i, alhora, apreciada pels seus veïns i convilatans. Als capvespres de primavera, quan en Jep i la Margaret, feien una passejada, s’aturaven sovint a saludar uns i altres. Tot preguntant per la salut de l’àvia, per les trapelleries del net o per la millora del gosset, recentment atropellat; de tant en tant, queia també alguna comanda. Una taula perquè el noi pugui estudiar, unes lleixes per a l’habitació de la fadrina, unes reparacions en el mobiliari de cuina, … Benvinguda feina!

Moltes cases del poble tenien, en algun racó o altre, algun element que recordava la bona mà del fuster. Era home de tracte just. Bona feina, feta acuradament i a un preu raonable. Qui li havia encarregat alguna cosa, esdevenia client habitual d’en Jep. Però, és clar, la seva capacitat de producció era limitada, tot i l’ajut del Paul. Ampliar, no formava part del seu univers empresarial. Ni el seu avi, ni el seu pare havien engrandit mai el negoci. Per en Jep, això era senyal inequívoc que no ho havia de fer. Sense litigis, amb amabilitat i correcció, feia camí sense defallir. De pujada o de baixada, amb sol o tempesta, mantenia el cap ben alt, com esguardant un horitzó segur.

Els temps van anar girant al voltant de la família del fuster. Ell va anar fent mobles, ben fets, a un preu raonable, com sempre. Li agradava que la gent quedés contenta amb el seu treball. Més enllà del preu, això li provocava una íntima satisfacció. Però els temps anaven girant. Un dia, les lleis, brandades com arma de foc per homes implacables, van arrencar de soc a rel la placidesa del negoci secular. Una competència enfurismada, va escometre com una bèstia salvatge, l’harmonia de clients i veïns. Els inconfessables interessos d’autoritats sense ànima, van acabar destruint allò que la bondat havia edificat pas a pas. Quan en Jep va esbossar una salutació vers aquells a qui sempre havia servit honradament, va topar amb impertorbables rostres d’acer. Ulls inexpressius on s’intuïa només la buidor.

Aquella setmana, un dia qualsevol, cap al tard, en Jep va sortir sol de casa. Sense aturar-se a mirar enrere per contemplar la porta tancada de la fusteria, va enfilar el camí de sortida del poble. Per primera vegada semblava vagar per un camí que coneixia prou bé. Va girar a l’esquerra per prendre una drecera, va esbufegar tot pujant el turó i es va aturar quan el va veure. Era l’arbre, aquell l’arbre de fusta bona, on el seu avi, fa molts anys, li va confessar els secrets de la fusteria. Va asseure’s, recolzant l’esquena en el tronc. Va mirar el cel. Va fixar la mirada a l’horitzó, el seu horitzó. Mentre la vista se li enterbolia, es va sentir l’home més feliç del món.

By @fbrunes

[Relat escrit per a un bon amic, fuster, greument malalt i que potser mai podrá llegir-lo]