Aldarulls i… alguna cosa més


vidresSense voler fer una anàlisi de cap cas concret, m’agradaria reflexionar sobre la situació de cert guirigall que, aquí i allà, estem vivint. Sembla haver-se instal·lat en la vida social i política un no sé què, que impregna l’ambient d’un cert caos. Tot està en qüestió, res és clar. Cap relat compartit per on caminar. Cap fita on arribar. El que teníem fins ara, se’ns presenta com clarament inadequat; mentre les alternatives són inexistents o incertes. En aquest impàs, com diria Gramsci, apareixen els monstres. Uns monstres que, per a mi, tenen dues cares ben diferenciades .

D’una banda, cada cop amb més freqüència i intensitat, ens topem amb situacions d’aldarulls, desordres i caos. Fruit d’un malestar, sens dubte. Un desassossec derivat, per norma general, de la intransigència, les decisions preses a l’antiga, és a dir, de forma unilateral i dels tics dictatorials que perduren. Indignació esperonada per l’altra dictadura, la dels mercats, d’una duresa extrema. Situació de malestar que es viu als carrers i es tradueix a les urnes. Posicions rupturistes, no exemptes de certes dosis d’adolescència mal curada. Crides a l’agitació i, en alguns casos, fins i tot a una certa violència de baixa intensitat (o no tan baixa). Motius per estripar-ho tot no en manquen. Però, és aquest el camí? I després? Quina història volem escriure? On és l’horitzó?

D’altra banda, uns altres monstres, més subtils, més amagats rere cada cantonada, semblen contemplar complaguts l’escenari. Elegants, ben perfumats, de casa bona. Per ells, els monstres sempre són els altres, provocadors i mal educats. S’han abeurat a les deus de l’immobilisme, l’ordre, el poder i el cinisme. Disfressats del que no són, imposen i alliçonen a tort i a dret. Gaudeixen dels aldarulls i les picabaralles que provoquen, tant com culpabilitzen als monstres desobedients. Amagats en la foscor de les caixes fortes, són mestres en la provocació. Tot s’hi val, abans de deixar anar la mamella que mai hanmonstres deixat de succionar. Només el pensament d’haver de deixar anar el poder, els fa més ferotges i perillosos. Es creuen que poden mantenir la situació  “Ab æterno”? Poden perpetuar-se en la propietat del mon? La injustícia que alimenten, serà per sempre?

Si arribats fins aquí, algú pensa que parlo de dretes i esquerres, va errat. No és això. O millor dit, no és del tot això. El poder no té ideologies. O només en té una, la de perpetuar-se. I aquí, tant se val si girem cap a un costat o cap a l’altre. Són monstres, deixem-ho així. Dolors de part d’una transició que està per fer. O potser no es tracta ben bé d’una transició, sinó d’alguna cosa molt més profunda. Potser estem capgirant el món. Potser estem fent possible que, per primera vegada en la història, els desheretats puguin exercir el lideratge d’una nova societat.  Per això costa tant. O no? En tot cas, el que ara tenim són monstres. Només això, però tampoc menys d’això. Que esdevinguin fantasmes, dependrà de tots plegats.

By @fbrunes

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: