Jardiners del món

Cap als anys noranta del segle passat, hi havia un personatge a la televisió pública catalana, anomenat Capità Enciam que protagonitzava episodis curts per intentar conscienciar als telespectadors sobre les utilitats del reciclatge. El seu lema era: “Els petits canvis són poderosos”. Un eslògan que calava entre la jovenalla de l’època que veien com petits canvis d’hàbits podien ser molt útils per a la preservació del medi ambient. Certament que tenir cura del jardí que és el món, comença en petits canvis sorgits de les consciències individuals però, tal com van les coses, calen també grans canvis si no volem haver de contemplar per la finestra un paisatge erm i desolat, enlloc del bonic jardí que hem heretat.

Fou a mitjans del segle XX que es va començar a prendre consciència que l’impacte de la producció sobre la natura era notable. El 1972, l’informe al Club de Roma “Els límits del creixement”, va encendre totes les alarmes. En aquells moments però, la incredulitat – interessada o no – encara feia que la tècnica de l’estruç, d’amagar el cap sota l’ala, fos la més habitual. Tímidament es va iniciar un camí en la línia quantitativa. Es tractava de consumir menys recursos per donar temps a la natura a refer-se. Poc a poc, però, es van anar introduint aspectes més qualitatius, donant pas al començament d’una cultura de respecte a la natura. Gandhi afirmava: “La Terra és suficient per a tothom, però no per a la voracitat dels consumidors” , posant de relleu una problemàtica d’ampli abast, no només en el terreny de l’ecologia.

De fet, la ciència ecològica no és nova. El naturalista i filòsof alemany Ernst Haeckel (1834 – 1919) va introduir l’estudi de la interacció mútua de tots els ecosistemes. El propi terme ecologia prové de “oikos” (casa) i “logos” (entès aquí com coneixement), per tant, coneixement de la casa que habitem tots plegats, éssers humans i animals, que és la naturalesa, el planeta Terra. En la línia d’aquesta concepció integral de l’ecologia, la pionera del moviment verd a Alemanya, Petra Kelly (1947 – 1992) deia: “Aquest moviment – referint-se als Verds – lluita a favor del medi ambient, a favor dels boscos, a favor dels camps i oceans, de les plantes i animals, en favor de l’energia solar, l’aire net i sobretot, a favor de la gent”.

El científic britànic James Lovelock (Letchworth, 1919), autor de la hipòtesi Gaia que considera la terra com un sistema autoregulat, fa una interessant aportació en el terreny de les interrelacions i la transversalitat que configuren la base de l’ecologia: “L’univers està constituït per una immensa xarxa de relacions, de tal manera que cadascú viu per l’altre i amb l’altre. El ser humà és un nus de relacions orientades en totes direccions”. A deu anys de la seva mort, no pot oblidar-se la contribució, des de posicions anarquistes, d’un pioner del moviment ecologista. El estatunidenc Murray Bookchin (1921 – 2006), fa una anàlisi partint de la dominació “d’un estat o nació sobre un altre; d’un home sobre un altre; d’un blanc sobre un negre; d’un home sobre una dona i de l’home sobre la natura”.  Critica la concepció que tenen les societats patriarcals i classistes de la llibertat, entesa com a independència de les restriccions imposades per la natura.

Resulta interessant la visió que ofereix, des del feminisme oriental, la filòsofa i escriptora índia Vandana Shiva (Dehradun 1952), autora – entre d’altres – de l’obra “Abraçar la vida”. Shiva fa una crítica radical al model occidental de desenvolupament ja que implica – segons ella – un lent genocidi de la natura. Concep la natura com un principi femení, en concordança amb la filosofia i la cultura hindú. Afirma que “la ciència ha d’estar al servei de la superació de la pobresa i per a garantir la vida”. També, el teòleg brasiler Leonardo Boff (Concòrdia, 1938) en la seva obra “Ecología. Grito de la Tierra, grito de los pobres” (1996), plantejava ja de forma punyent la necessitat de petits i grans canvis: “La crisi de sostenibilitat de la vida a nivell mundial, s’ha agreujat de tal forma que ens obliga immediatament a prendre decisions en ordre a l’acció. Però no de qualsevol manera. Cal fer-ho amb els paràmetres d’una nova radicalitat i d’un nou paradigma. L’imperatiu que s’anuncia no és el de canviar el món, sinó el de conservar-lo. O potser per conservar-lo cal canviar-lo?”.

En l’actualitat, els corrents ètics, tendeixen a recuperar la centralitat de l’ecologia, enfront l’opulència material propiciada per la religió de l’economia separada de la política. El periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano (Montevideo 1940), autor (entre moltes altres) de l’obra “Úselo y tírelo” , afirma amb la seva punyent prosa: “Si els sis mil milions de pobladors del planeta consumissin el mateix que els països desenvolupats d’Occident, farien falta deu planetes com el nostre per satisfer totes les seves necessitats. (…) Aquest sistema de vida que s’ofereix com un paradís, fonamentat en l’explotació del proïsme i en l’aniquilació de la natura, és el que ens està posant el cos malalt, ens està enverinant l’ànima i ens està deixant sense món. Extirpació del comunisme, implantació del consumisme: l’operació ha estat un èxit, però el pacient s’està morint”.

Aquest planeta que “s’està morint” troba en la darrera encíclica “Laudato Si” del Papa Francesc un nou alè de vida. Tota ella un formidable himne ecològic en el sentit més ampli del terme. Una invitació a fer front a una investigació seriosa i honesta que permeti conèixer les causes dels problemes i evitar descripcions parcials – mogudes en ocasions per interessos particulars – que amaguin la veritat dels problemes. Posa l’èmfasi en “el deteriorament de la qualitat de la vida humana i la degradació social” (LS 43-47) que inclou dins el problema ecològic, fent una crida a tenir cura de la “casa comuna”. Caldria tot un article sencer i més, per tractar en profunditat la riquesa d’aquesta encíclica. Cadascú, des del seu petit racó, pot col·laborar en el manteniment d’aquesta “casa”, creada per a tothom i que té un bonic jardí.

10è article de la sèrie “Pensament Social”, publicat a l’edició en paper de la revista Ciutat Nova       (número 165 – juny/juliol 2016)

By @fbrunes