Aquest passat cap de setmana, he participat un cop més, a una de les “Caminades amb causa” que organitza l’associació Ecomón, fundada amb la voluntat de ser un front d’acció orientat a difondre la cultura del donar i crear desenvolupament i riquesa on no n’hi ha. Aquest cop la caminada era suau. Bàsicament consistia a donar la volta a l’estany de Banyoles. Una agradable passejada que va permetre la reflexió, el diàleg i la bona convivència entre la trentena de persones i els tres gossets que formàvem l’expedició.
Vàrem donar doncs la volta al llac, perdó, a l’estany. Mai li parleu a un banyolí de llac. A Banyoles el que hi tenen és un estany que, a més, és de propietat municipal. Un cop feta la volta, un bon àpat en millor companyia, a tocar de l’estany. Represes les forces, a la tarda, en Benet (l’amic banyolí que ens va fer de guia excel·lent) ens va portar fins el Bosc de les Estunes. No hi vam veure cap fada, però ens vàrem endinsar a les entranyes de la mare terra, a través de les esquerdes que la natura ha gestat al llarg de mil·lennis. Congostos malgirbats i de mal passar, caminois torturats en el si del planeta que habitem, fins a tornar a surar a la superfície, no sense algunes dificultats. Tota una aventura i alhora una preparació a la part final de la jornada.
Cadascuna d’aquestes caminades té un punt central que fa de fil conductor del dia. En aquest cas, el lema era: Què volem fer amb la nostra vida? Tota una proposta entre filosòfica i existencial que entre tots, vam anar transformant en vivencial. Tota la colla asseguda en cercle irregular, vam encetar una estona de reflexió, de diàleg i de compartir idees, propostes, anhels, experiències, … Un bon moviment final per a una simfonia que havíem anat composant al llarg de les hores viscudes junts.
En aquells moments, a mi no se’m va acudir res. Ja ho sabeu. Podria ser que fos segur, però el que no falla és que sóc lent. Necessito temps per reflexionar. Per això, sovint arribo tard. En fi, què hi farem! Tornant a casa, després de la jornada viscuda, vaig pensar que el què a mi m’agradaria canviar, assolir en la meva vida seria, el que vaig anomenar “la 
flexibilitat de l’ara”. No patiu que m’explico. Procliu amb fervor a la planificació i el control, amb els anys, m’he adonat que, comptat i debatut, l’única cosa de la que sóc propietari és de “l’ara”. Del moment present. Puc tenir l’agenda farcida de cites i de compromisos, la setmana programada i l’horari ben equilibrat i distribuït, però l’única cosa que sóc capaç de viure, és el moment que passa. En cada moment present aflora a la superfície l’aventura de viure. Les propostes són diverses i les sorpreses abundoses. El propòsit de canvi, la meva resposta a la pregunta del dia, què vull fer amb la meva vida? seria justament aquesta. La de ser cada cop més flexible davant les sorpreses que el present em depara. Perdre rigidesa, per guanyar obertura al repte que la vida em llença moment rere moment.
Segurament aquest és un entrenament que fa molts anys vaig començar, sense saber-ho. Aquest cop però, vaig pensar que, si fins i tota la terra obre escletxes a la seva escorça, no ha de ser tan difícil ser una mica menys hermètic. Provar d’obrir la llauna del blindatge de la programació i tenir la gosadia de fer front al regal desconegut que s’amaga sota cada “ara” que un encara és capaç de viure. Que les fades m’hi acompanyin i que els jutges siguin benèvols…
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 