Aquell espai a la plaça


plaça 1A les places dels pobles, barris i ciutats hi ha un espai sociològic interessant. L’àgora virtual n’és la seva versió 3.0, tot i que un xic sesgada. És en aquests espais on les persones, parlem, comentem, dialoguem, discutim, compartim, intercanviem, … Entre la flaire del cafè acabat de fer i el toc de la cerveseta , es va construint l’humus del què pensa, què sent, què vol la gent. Conscient que les converses de cafè mai són un estudi científic pretesament objectiu, la meva percepció és que, tot i l’aparent cridòria, en el fons, no seria massa difícil entrellucar-hi la base força comuna que configura aquest espai.

Parlant amb uns i altres, es té la percepció que, comptat i debatut, la majoria de la gent coincidim en unes quantes coses que tenim molt clares. Insisteixo que parlo de percepcions i no de dades objectivables. Valgui però com exercici de reflexió ara que estem en campanya electoral. I és que la gent vol ser feliç, viure lliure i en pau. La gent vol guanyar-se la vida honradament, a poder ser folgadament. Vol que ell, la seva família, els seus amics, puguin viure bé, tirar endavant, tenir allò que necessiten. I, si és possible, un xic més per si de cas. La gent vol viure en llibertat, poder ser tal com és. Poder-se expressar en la seva llengua, la que sigui, poder dir el que pensa, manifestar-se d’acord amb la seva cultura, amb els seus símbols, d’acord amb els seus mites, el seu imaginari, les seves creences. La gent no vol que li diguin com ha de ser, què pot fer o no fer, com ha de parlar, … La gent vol poder accedir a llocs on educar-se, formar-se, aprendre. Centres de qualitat on poder progressar intel·lectualment i humanament. Llocs que l’ajudin a pensar, a ser crític i on pugui adquirir les eines necessàries per desenvolupar-se en el món. La gent vol que, quan li manca la salut, pugui acudir a serveis que li resolguin, en la mesura del possible, les seves xacres. Centres on no li preguntin per un carnet o pel número del seu compte corrent, sinó que tinguin com a prioritat restablir-li el millor possible la salut. La gent vol tenir espais on poder gaudir de la natura lliurement. D’una natura esplendorosa, perquè en tenim cura entre tots plegats. La gent vol poder viure en contacte amb la cultura, en les seves expressions tradicionals, en el món de l’art, la música, el teatre, el cinema, … Conrear el component espiritual de la persona i també l’aspecte físic, gaudint i practicant l’esport, a l’aire lliure o en instal·lacions adequades. I poca cosa més… Tot i que alguns hi afegirien allò de “tenir molts diners”, tenir, tenir… En el fons, estic convençut que, poca cosa més.

I si els partits polítics, algun dia, fossin capaços de recollir tot això? Capaços de canalitzar aquest espai cap a la política institucional per fer-lo possible? Tan necessaris com són els partits polítics i tan lluny que són d’aquest espai! Seguiu la campanya electoral? Us adonareu fàcilment que s’utilitzen boniques paraules com igualtat, solidaritat, justícia, fraternitat, … amb un objectiu clar: guanyar vots. Aquestes pesades maquinàries de guanyar eleccions, haurien de deixar d’ocupar barroerament l’espai del poble, durant uns dies, treure-hi les grapes de sobre per posar-se al servei d’aquest espai sociològic comú de forma permanent. Creieu-me que no m’ho miro des de la barrera. Ho reflexiono des de dins d’un partit polític. Com s’hauria de fer per deixar de ser estructures només al plaça 2servei dels processos electorals? Deixar de potinejar durant quinze dies de tant en tant les places dels pobles i, en el seu lloc, arremangar-se dia rere dia, per ajudar a la gent a aconseguir allò que necessiten. Deixar de perseguir cadires, per compartir les preocupacions de les persones. A les places dels pobles. Cada dia de cada dia. I, quan sigui el moment, la gent, els companys de viatge, votaran a uns o altres, tant se val. No ho faran pels anuncis electorals, els mítings cridaners o els debats mediàtics. Ho faran perquè els coneixen i els reconeixen com a amics de confiança, amb els que fan camí plegats, enmig de dificultats i mancances.

Digueu-me ingenu. No hi fa res. Una certa dosi no crec que hi sigui sobrera en la vida política. Però, ingenu o no, crec que estem assistint a la mort dels partits polítics convencionals. No serà pas una mort sobtada, ni de bon tros. Serà una agonia lenta. El malalt s’aferrarà a la seva poltrona tant com pugui. Però, tard o d’hora s’adonarà que la gent no necessita partits polítics (entesos com fins ara) per a res. Necessita projectes i persones que els liderin. Necessita solucions. Necessita companys que es comprometin amb ells a lluitar a la plaça per poder ser, tots plegats, una mica més feliços. La resta vindrà tot seguit.

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s