Vivim en una societat esquerdada per tot arreu. I, és clar, hem de procurar no caure per alguna de les escletxes que clivellen la superfície que trepitgem dia rere dia. Globalitzats econòmicament, anorreats financerament, fragmentats socialment, políticament i culturalment. Convertits, com per art de màgia, en consumidors; maldem per continuar essent ciutadans. La convivència entre consumidors és molt més difícil que no ho seria entre ciutadans. I el teixit es clivella. Recosir-lo és un repte tant necessari com complex. Sargir un teixit, ni que sigui humà, és possible. Sargir un líquid és poc menys que impossible. Com es cohesiona una societat líquida? (manllevant l’expressió de Bauman).
No cal anar gaire lluny per trobar mostres de fragmentació. Fa pocs dies, el ‘Brexit’ ens en feia paleses unes quantes. Una, en la que voldria deturar-me especialment, és la generacional. En aquest cas, els joves s’han manifestat, des del meu punt de vista, conservadors i idealistes alhora. Conservadors perquè aposten per mantenir-se dins la Unió Europea, quedar-se com fins ara, mantenir l’statu quo. Idealistes perquè, ben segur, hi veuen en aquesta opció la possibilitat de construir una Europa nova, que ofereixi possibilitats a tothom, també a ells. Cal escoltar sempre amb molta cura la veu dels joves. Ells són el present i el futur. Les tendències que apunten, són baules imprescindibles en la construcció social. Malgrat tot, aquesta vegada, han perdut. La gent més gran s’ha desvetllat més trencadora i desencisada al mateix temps. Trencadors per la seva opció de marxar, canviar per retornar a una situació passada, hores d’ara inexistent. Un salt al buit. Potser perquè les persones, com més grans som, menys tenim a perdre. Desencisada perquè denota la manca d’esperança en un projecte comú que necessita una reorientació que es considera ja impossible. Tampoc es pot desoir la veu esquerdada de qui expressa l’experiència i la saviesa acumulada en les cicatrius de la vida.
No és però la generacional l’única escletxa. També el ‘Brexit’ ens n’ha deixat d’altres: món rural versus món urbà, Escòcia versus Regne Unit. A nivell planetari tenim la gran escletxa nord – sud, abisme de desigualtat. També s’hi afegeixen les escletxes que provoca la manca de diàleg interreligiós, condicionat sens dubte per un diàleg intercultural 
insuficient o mal entès. Més a prop nostre no manquen tampoc les clivelles. A més de moltes de les esmentades fins ara, aquí tenim aquella esquerda històrica Catalunya – Espanya. Un forat que ahir mateix es va aprofundir amb els resultats de les eleccions generals i per on hauríem de mirar de no caure rodolant. Tanmateix és fàcil afegir-n’hi d’altres com el pol esquerra – dreta, immobilisme – renovació, monolingüisme – plurilingüisme i, possiblement, encara més. Continua bategant la pregunta, com és possible recosir l’enfrontament?
L’oli i l’aigua no es poden pas barrejar, això és prou clar. No cal insistir-hi. Però és cert, que l’oli és molt útil i l’aigua també. Cadascú pot fer la seva funció, si no deixa de ser el què és. Degudament utilitzats, fins i tot poden ajudar al conjunt a guanyar en millor textura i suavitat. Per això, no cal encaparrar-se a voler sargir en una mateixa peça de roba, allò que no és possible. Ja diuen tres dels quatre evangelistes (Mc 2, 18-12; Lc 5, 33-39; Mt 9, 14-17) que no es pot posar el vi nou, en bots vells, perquè els rebentarien i es perdrien bots i vi. Més de dos mil anys i encara ens entossudim a fer coses inviables. Per a mi, l’única resposta a la pregunta, es troba – perdoneu perquè ho dic sovint – en l’eix unitat – diversitat. Podem cercar sempre espais de convivència, de cooperació, de col·laboració sense la necessitat d’unificar. La sal, no vol convertir-ho tot en sal, sinó només donar un millor i més gran sabor a cada cosa.
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 