Europa, poble a poble


bandera 2Europa no està fina. Fa temps que fa mala cara. No es troba bé i, pels símptomes, la cosa podria ser greu. Què tindrà Europa? Els economistes, reconvertits en doctors en medicina, apliquen fórmules per alleujar els símptomes. Els filòsofs miren de furgar més a fons, a veure si a les profunditats, encerten l’origen del mal. Clamen en el desert. Els polítics pateixen sordesa. Els buròcrates simulen estar més enfeinats que mai, no fos cas que els acomiadessin. Tentineja esmaperduda, cada cop més afeblida, deambula sense rumb. Astorada i espantada, li han dit que li amputaran un membre. No és la millor solució. El mal persistirà, n’està convençuda. Potser, fins i tot, s’agreujarà. On vas Europa?

L’economia o millor dit, les finances, ha enfrontat els seus membres. Les pors, els recels, units a l’egoisme i la cobdícia, han posat entre l’espasa i la paret als més febles. El sud ha emmalaltit cada cop més, castigat per les ferotges estrebades rebudes des dels centres financers, obcecats en salvar els seus sucosos comptes de resultats. Mentre, el fred i confortable nord, resta gèlid i indiferent, aïllat en el seu benestar. El mercat, eina d’intercanvi, ha extirpat la fraternitat.

La injustícia, la desigualtat i la marginació, disfressades – o no – de guerra de religions, colpeja de tant en tant. Ara aquí, ara allà, òrgans vitals de la desorientada Europa, pateixen els estralls de la violència. Les ferides amenacen de dessagnar la precària malalta. El seu estat cada cop té un pronòstic més reservat. Llistes de damnificats, mai equiparables a les desenes de milers de morts i ferits que es produeixen en indrets oblidats del món, provoquen manifestacions de rebuig i minuts de silenci. Una sinistre relació, encapçalada per Abel, que no para de créixer. La idolatria blasfema,  menysprea la fraternitat.

La mala salut fa perdre la memòria. Quan milers de persones, famílies, dones, nens, nadons i ancians, truquen a la seva porta, la malferida donzella es replega sobre ella mateixa i tanca les portes. Amb la mirada perduda, guaita cap a un altre costat, cap al no res. Incapaç de mirar als ulls dels qui truquen i de donar-los-hi la mà, es fa l’orni amb excuses de mal pagador. Tracta de llepar-se les pròpies ferides, negant-se a recordar quan els seus fills eren acollits arreu del planeta. Del seu interior s’alcen veus que volen pal·liar els planys que es perceben de l’altre costat del llindar de la porta. La por serveix per ocultar el clam i per oblidar-se de la fraternitat.

Escadusseres gotes de bàlsam arriben a llavis del cos malalt i afeblit. Una d’elles, Together for Europe, acaba de donar-li un xic d’alleujament. Espurnes que venen dels indrets més diversos i que mantenen l’esperança d’una revifalla que sigui quelcom més que focs d’encenalls. Acostumada a mesures cosmètiques que milloren l’aparença, sense guarir el mal en tota la seva extensió i profunditat, contempla amb escepticisme tot allò que succeeix al seu voltant. Enderrocat el mur més vergonyós, ara les iniciatives topen amb uns murs invisibles, molt més difícils d’abatre. La indiferència, el mercat salvatge i la sordesa política, són escuts defensius més indestructibles que el mateix formigó armat. Mecanismes perversos per deixar la fraternitat al calaix de l’oblit.

Aclaparada per les seves xacres, Europa rumia d’on venen els seus mals. Dins seu, sent de fa temps la remor d’uns estats que malden per salvar la seva pròpia sobirania, en diversitatdetriment de la construcció d’una casa comuna. Més preocupats de la seva incapacitat que oberts a l’intercanvi fecund, li estan farcint el cos d’insalvables línies vermelles. Al mateix temps, sent bategar amb força innombrables ciutats que malden per col·laborar entre elles, per construir una societat més fraterna, més unida, més col·laborativa. Les ciutats no han de defensar cap sobirania. Lluiten endebades, ofegades per la prepotència dels estats.  Tanmateix, en el seu cor, sent la fluïdesa de regions culturalment distintes, amb identitats i llengües pròpies, veritables nacions que voldrien contribuir amb la seva diversitat a construir un mosaic ben bonic per a una família europea gresol de pobles germans. Els interessos dels mercats i l’orgull dels estats en són el verí que anorrea tot intent en aquest sentit.

Tensions que esparraquen les vísceres d’una Europa fragmentada, trencada i a punt de sofrir una inútil amputació. Teixir una Europa per als europeus, només es pot fer poble a poble, ciutat a ciutat. Sense exclusions, sense fronteres i perquè no, sense estats? Una federació de pobles i nacions iguals entre elles. Una Europa on l’economia és important només si es posa al servei del benestar de tothom. Un mosaic de cultures on cadascuna té molt a aportar, donar i rebre, un cercle virtuós d’un nou mercat. L’Europa de la llibertat i la igualtat i també de la fraternitat, lligam sense el qual la malaltia acabarà amb les forces de la donzella.

By @fbrunes

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s