A 80 d’una guerra civil


guerraAquest passat mes de juliol s’ha commemorat la trista efemèride de l’inici de la guerra civil espanyola. Enguany ja en fa vuitanta del començament de l’absurditat fratricida mai justificable. Quan vaig néixer, tot just feia setze anys de l’acabament d’aquest episodi bèl·lic. Els meus records d’infantesa, corresponen doncs, a una època de postguerra.

Un avi que, mai vaig saber ben bé com, havia anat a parar a un camp de concentració al sud de França. Retornat a Espanya per la frontera basca, reclòs en una plaça de braus de Castella i alliberat després de dos anys d’angoixes, incerteses i exili. En parlava gens. L’àvia només deia que li havia passat per ser massa bona persona. De fet, no se li coneixia cap militància política, ni cap significació social de cap mena. Només treballava a una pelleria i, a l’estiu, en els embalats de festa major.

A casa, no es parlava de política, ni tampoc de religió. De fet, a la majoria de cases no es parlava de política. La guerra havia escapçat de soc a rel els anhels. Els records, em remeten a una societat grisa, trista, monòtona, esporuguida. Una societat precària en tots els sentits. Sempre m’ha semblat que, aquells anys, les persones treballaven molt i vivien poc. Treballaven per sobreviure econòmicament i potser també, psicològicament. Tot era tancat, fosc, vigilat, limitat, coartat, encasellat.

La meva, era una família “normal”, sense cap significació política. Vivíem en una casa de lloguer, freda i humida. L’únic escalf venia de l’estufa de serradures instal·lada al bell mig de la cuina. Només aquest espai, amb l’àvia i la mare, era vivible. La resta, era inhòspit. A casa, sempre vàrem parlar en català. Era la nostra llengua. Els avis, no en sabien cap altra. Fora de casa, a l’escola, al carrer, calia parlar castellà per imperatiu legal. Els pares, es van cuidar bé prou, d’ensenyar-me que era perillós parlar català públicament. I, encara ara, hi ha qui s’atreveix a parlar del castellà com a llengua comuna. Sí, comuna a la força!

Quan vam saber que hauríem de deixar la casa de lloguer, el meu pare – fent oïdes sordes a les crítiques prudents de la secció femenina de la família – es va embrancar a fer-nos la nostra pròpia casa. La caseta i l’hortet que deia l’avi Macià. Amb l’ajut d’un paleta i amb les seves pròpies mans. Utilitzant diumenges i festes de guardar, va arribar a construir-nos una modesta caseta en un barri perifèric, encara inexistent, del poble.  Carrers sense asfaltar, molt fang, massa pols i poca gent. Els diumenges, com que era “el día del Señor” no era permès de treballar. Jo era l’encarregat de vigilar que no pugés la parella de la Guardia Civil, mentre el pare i el paleta anaven fent feina. A casa, tot allò que tingués a veure amb uniformes i armes, vaig entendre que no era ben vist. Més tard, tot corrent davant dels grisos, vaig acabar de comprendre el per què d’aquesta animadversiócasa forçosament soterrada.

A casa, no es parlava de política, això ja ho he dit. Tampoc cantàvem himnes de cap mena. Quan s’esqueia però, sovint en el algun àpat familiar i festiu, es feia befa del “Himno nacional espanyol” tot canviant-li la lletra, per aquella que diu: “Arriba España, penjada d’una canya i si la canya cau, Espanya adéu siau”. En veu baixa, tot un “best-seller” de l’època. Sense parlar-ne vaig entendre que tot allò que tenia a veure amb Espanya, es tractava amb menyspreu i a tall de mofa. És que de petits, ho captem tot de seguida, ja se sap.

Mig segle després d’aquests records, tinc la sensació que la societat torna a ser grisa i trista. Tancada d’una altra manera. Replegada sobre ella mateixa. La dictadura dels mercats ha imposat altre cop la precarietat, fins a fer aparèixer una classe social nova en clara expansió: el “precariat”, prenent el terme que usa Guy Standing. Una societat on el predomini absolut de l’economia salvatge ha convertit el poder polític en una titella al seu servei. Personatges que reten pleitesia als amos del món, per tal de perpetuar-se en un suposat poder que, al cap d’avall, el que els hi procura són ingressos econòmics. Una societat doncs, reclosa en una aparença de democràcia on la gent sobreviu sense saber com ni per què. Personalment, el que llavors era rebel·lia; ara, més aviat és tristor. La suma d’anys, acaben donant un resultat que a vegades sembla navegar entre la por i la resignació, amb episodis d’ingènua utopia. Conscient que els homes morim (per cert, les dones també), però els pobles viuen per sempre. És aquí on rau l’esvoranc que mena cap a l’esperança en un esdevenidor que, forçosament, ha de ser millor, més humà, més lliure.

By @fbrunes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s