Quiosc: espècie en extinció?


diarisNo voldria apuntar-me a la polèmica ara que sembla d’haver-se apaivagat. Resulta que, darrerament, a la ciutat de Girona, els quioscos desapareixen. Bé, per ser més exactes, primer cessen en la seva activitat – de grat o per força – i a continuació la brigada municipal s’encarrega de la seva demolició. Es veu que fan nosa. Diuen no sé què de la mobilitat. Ai las! Si haguéssim de parlar de mobilitat, ben segur que els quioscos no hi sortirien. Però, tan se val. El resultat és que d’aquí no res, un cop eliminats el quiosc de Plaça Catalunya i – en breu – el de Jaume I (confluència carrer Eiximenis), només en quedaran dos en tota la ciutat. Com que les coses escasses són preuades i, al pas que anem, aviat caldrà adreçar-se al museu d’història per saber què carai era això d’un quiosc, informo al personal que aquests dos supervivents es troben: un a la plaça Independència (oficialment, de Sant Agustí) i l’altre al cap d’amunt (o al cap d’avall) de la Rambla de la Llibertat.

Els quioscos formen part del meu imaginari personal. Són part – al menys de moment i segons a on – de la geografia urbana. Recordo que de ben petit – temps era temps – cada dilluns al matí, el professor m’enviava a un quiosc que era proper a l’escola a comprar-li el diari esportiu i un paquet de tabac (caldo o Ideales). És evident que si un professor, avui em dia, cometés un pecat semblant, acabaria a mans d’un tribunal constitucional qualsevol, com a mínim. I és que, els temps estan canviant… però mai ho fan del tot. A la Rambla del meu poble hi havia, pel cap baix, tres quioscos (potser encara hi són) junts, que convivien amb algunes terrasses de bar i, els dimarts, amb les parades del mercat ambulant. De sempre, quan passo a prop d’un quiosc, m’hi atanso, m’hi aturo, xafardejo portades de diaris i revistes. Trobo que és una manera divertida i econòmica de tenir de forma ràpida i breu, un recull de les principals notícies del dia. Vull dir del dia anterior, és clar. Tanmateix és un excel·lent observatori per detectar de quin peu calça cada mitjà de comunicació i, sovint, també el propi quiosquer o quiosquera, en funció del com ordena i col·loca les diverses publicacions, en un exercici personal i peculiar de marxandatge.

Trobo que a ciutat sovintegen cada cop més unes andròmines anomenades màquines expenedores. “Vending” o venda directa, en termes un xic més erudits. A canvi d’unes monedes, vomiten – si tot va bé – preservatius, menjar de dubtosa procedència, begudes i qui sap quantes coses més. De moment, però, per aquestes latituds no n’he trobat cap que vengui diaris. Aquestes màquines, no necessiten personal, és evident. És un tracte asèptic (dins del possible) i fred, tant com vulgueu. Està bé. Potser és la ‘modernor’, podríem dir-ne. Però, què voleu que us digui, m’agrada més tractar amb persones que amb màquines. Per això em sap greu anar a una benzinera i haver d’entendre’m amb la mànega o, necessitar diners i està obligat a barallar-me amb una pantalla que no es veu. Antic que és un. A més, sempre em queda el dubte de per què no em retribueixen per la feina que m’obliguen a fer. Tan se val, també deu ser cosa de l’època. Tot i així, el quiosc éspremsa tota una altra cosa…

Cada quiosc és la cultura a peu de carrer. Llibres, revistes, premsa, contes, joguines, llaminadures (amb permís dels odontòlegs), records, … tot plegat a l’abast de tothom. Cada quiosc té el seu quiosquer o la seva quiosquera. Sociòlegs de carrer, ben informats. Actualitat, realitat, maneres d’informar-se, tendències, …. Conversa fàcil, tracte proper. Fred a l’hivern, calor a l’estiu. Punt d’informació. Recomanacions. Observatori privilegiat. El saber i la informació que baixen a la vorera per sortir a trobar als vianants que apressats o calms, ens perdem pels carrers de pobles i ciutats.

Em sap greu que desapareguin els quioscs. No dec ser prou modern. Ah! I pel que fa a la mobilitat, després de més de trenta anys que sovint camino per la ciutat empenyent una cadira de rodes, mai m’ha fet nosa un quiosc. Moltes vegades m’han entrebancat cotxes mal aparcats (només són cinc minuts…), voreres no adaptades, asfalt amb sots i d’altres obsequis de la manca de civisme i de manteniment municipal. Sigui com sigui, ben aviat ja no podrem sortir a caçar quioscos…

By @fbrunes

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s