Recuperar el “nosaltres”


carrerVagi per endavant que no pateixo pas un atac de melangia. Crec ser més conscient que mai que una cultura, un poble, un país, una identitat no es construeixen enyorant el passat, que simplement és això: passat. Les cultures i les identitats són dinàmiques i es van construint amb la interacció amb altres cultures i altres identitats. Aquesta interdependència és cada cop més intensa. Vivim en una societat multicultural i el diàleg, més necessari que real, ha de fructificar en nous matisos que impregnen la cultura autòctona. No es tracta d’una cultura nova, com si abans no hagués existit res, sinó més aviat d’un enriquiment amb nous valors, que  ens ajuden a tots plegats a donar encara més relleu, a aquells valors preexistents.

L’altre dia, tot anant pel carrer, em venien al cap imatges de la meva infantesa i joventut. Aquell temps en que les àvies sortien cada matí a escombrar el tall de vorera de casa seva. Quan nevava els homes amb les pales netejaven la vorera de neu per evitar accidents als vianants. Els nens anàvem pel carrer sense córrer ni cridar, saludàvem amb respecte les persones grans i si vèiem el mossèn, anàvem a besar-li la mà (ben bé, era una altra època). Especialment els joves deixàvem sempre pas preferent a les persones grans, quan les voreres eren estretes (quasi totes ho eren). Les persones no ocupaven tota la vorera i, si per un cas un s’aturava a fer petar la xerrada amb algun conegut, mirava d’apartar-se per deixar passar els vianants que hi circulaven quan els veia venir. El costum d’escopir a terra havia quedat del tot eradicat. Les cases eren obertes, sense cap por i, per entrar-hi, només calia empènyer la porta tot dient “Que hi ha algú?” o, senzillament “Bon dia”. De petit, no per virtut sinó per ensenyament familiar, sempre que veia una senyora gran portant un farcell pesat o gros, m’oferia a portar-li fins el portal de casa seva. A vegades acceptaven, d’altres no. Algun cop hi havia recompensa en forma de caramel o llaminadura, d’altres no.

Aquest estiu, fent caminades per les muntanyes del país, de tant en tant trobàvem portes. Sí, portes al camp! Tancats que assenyalen el llindar d’una propietat privada. Portes construïdes, generalment, amb filferros que s’obren amb tota facilitat. D’aquesta manera es permet seguir camí, passant transitòriament per una propietat privada. Quan la intransigència dels propietaris no ho permet, el caminador es veu obligat a fer una marrada, a voltes, força important. El sentit desenfocat del què és veritablement la propietat privada, unit a una manca de col·laboració sempre provoca, com a mínim, incomoditats. D’altres vegades, problemes més greus.

Tot això m’ha portat a reflexionar sobre la necessitat de recuperar el sentit col·lectiu de poble, la confiança els uns amb els altres. La conveniència d’obrir una mica el camp nenvisual (i mental), per viure més i millor aquell “nosaltres” del que formem part. D’aquí el record d’aquells temps en que – almenys al meu país, Catalunya – allò privat i allò públic vivien en una convivència molt superior a l’actual. La confiança era un valor que es podia percebre arreu. El respecte per l’espai de l’altre era una norma no escrita, però molt respectada. Poden ser només records que no tornaran, ja ho sé; però en realitat reflecteixen un sentit de vida en comunitat que, en bona mesura, s’ha perdut. No és possible, ni desitjable, recuperar aquell model de convivència. Ara, la societat actual, s’ha vist enriquida amb altres models de viure, d’entendre l’espai, de relacionar-se, d’anar pel carrer, … Quan més convivim, més fàcil serà incorporar tots els valors, nous i vells, a una nova construcció col·lectiva que anem fent entre tots. Els problemes, més aviat sorgeixen quan vivim en compartiments estancs, uns al costat dels altres, per evitar els conflictes. Justament, quan fem això, és quan més conflictes poden haver-hi. Considero urgent, caminar en aquesta direcció. Dialogar, parlar, conviure i teixir lligams que van definint un “nosaltres” actual, el “nosaltres” de l’avui i de l’ara.

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s