Les coses són així?


maniquinsLa primera part de la meva vida la vaig viure sota el règim de Franco. Era una dictadura, però jo no ho sabia. Em semblava normal. Moltes coses m’ho semblaven. No poder parlar en català fora de casa, em semblava normal. Que la gent tingués por de tot, em semblava normal. Que el verb creure fos el més conjugat, em semblava normal. Que la policia (els grisos) estomaquessin i detinguessin, sense miraments, impunement; em semblava normal. Que la gent s’hagués d’amagar per reunir-se, em semblava normal. Que cada dilluns hagués de portar el full parroquial a classe, em semblava normal. I així, podríem seguir…

Sortosament, ja de jove, vaig anar descobrint que tot allò de normal no en tenia res. Essent tot just un adolescent, passant pels carrers de Roma, vaig veure com el Partit Comunista Italià, celebrava la festa de “L’Unità”, la publicació fundada per Antonio Gramsci. No hi havia policia (ni grisos, ni de cap altre color). Tot era normalitat, festa i xerinola. Aquesta normalitat, posada al costat de la normalitat esporuguida que vivia diàriament, em va obrir el ulls. Es podria dir que allà va començar una revolta interior. Quan a la duana, em varen confiscar escrits i llibres que havia comprat, només perquè no eren en castellà, la convicció que tot allò no era normal va arrelar en mi. Ho va fer de tal manera que vaig començar a pensar que les coses s’havien de canviar, que podien canviar-se. De fet, encara ho penso. La Universitat i altres troballes, van anar canalitzant les meves ànsies d’ajudar a empènyer el carro caduc del franquisme, pel pedregar de la història. Minsa contribució, sens dubte, però “si tu l’estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà…”

Ara vivim tota una sèrie de normalitats que la dictadura dels mercats s’encarreguen d’instal·lar en el nostre pensament. Són una mena d’instal·lacions, d’aquelles que no exigeixen confirmació. Van soles. Ni ens n’adonem, vaja. De cop i volta, comencem a trobar d’allò més normal que hi hagi persones excloses, que es queden al marge de la cursa frenètica a la que participem, sense saber perquè. En aquesta cursa hi ha un cert grau de desesperació que ens afecta a tort i a dret, però també això ho considerem normal. De fet no correm cap a una meta ben definida. Més aviat, donem voltes frenèticament, tot competint per arribar enlloc. Diu Coetzee (premi Nobel de Literatura 2003) que “la competència és una sublimació de la guerra”. Sí, és com si estiguéssim permanentment en guerra els uns amb els altres i amb nosaltres mateixos, sense saber què defensem. També això ho trobem normal, desconfiem de tot i de tothom, per defecte.

Convençuts doncs, que la rivalitat és d’allò més necessària, ni se’ns passa pel cap que potser cooperar, col·laborar ens sortiria més a compte. Ens hem cregut que el creixement econòmic il·limitat és l’única via per resoldre tots els nostres mals. I treballem per això, votem per això, competim per això. La desigualtat que aquest camí genera, també forma part de la normalitat més absoluta. I, és clar, no hi haurà creixement econòmic, sense un consum creixent i constant. Tots cada cop més consumidors i menys ciutadans. El camí cap a la felicitat passa per les botigues. Un mantra que cal resar diàriament. Tal com assegura George Ritzer: “Els supermercats són els nostres temples”. Bauman hi afegeix que, maniquins-2“les llistes de la compra, són els nostres breviaris i les anades als centres comercials, els nostres pelegrinatges”. Hem normalitzat el consum desenfrenat, sota la certesa que gaudir plenament del consum, és gaudir plenament de la vida. De fet, si us hi heu fixat, ara no ens venen productes, ens venen experiències. Per viure molt, cal tenir moltes i exòtiques experiències, que podrem pagar en còmodes terminis. Aquest joc consumista el trobem d’allò més normal. Potser som conscients que cada cop uns quants (molt pocs) tenen desmesuradament i la immensa majoria sobreviu amb dificultats i, a vegades, ni tan sols això. Però també tot plegat,  forma part del paisatge.

A vegades encara penso que tinc 16 anys, tot i que els nombres els vegi capgirats. Si no fos així, potser no continuaria pensant que tot això no és normal. Que és necessari adonar-se que ens trobem sota una dictadura tan implacable com les més dures dictadures. I sota aquest poder, ens hem acostumat que les coses són així. Caminem de cap per avall. Notem la incomoditat que això comporta, però pensem que això ja és normal. No se’ns acut posar-nos drets i comprovar que tot és més fàcil. Sí, encara continuo convençut que les coses es poden canviar. Per fer-ho caldrà desinstal·lar les perverses aplicacions que s’han filtrat dins nostre. Això ens ha de permetre pensar i, sobretot, actuar d’una manera diferent. Capgirar els paradigmes que considerem “normals” per migrar (o mutar com diuen a les CUP) cap a d’altres esquemes que permetin invertir una piràmide cada cop més afilada i prima al seu cim, mentre la base augmenta dia rere dia.

By @fbrunes

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s