És difícil trobar algú en el meu entorn quotidià que no es mostri indignat per la mort de la dona de 81 anys a Reus, víctima de la pobresa energètica. No cal dir que també jo em sento profundament emprenyat per un fet com aquest. Millor dit, no és un fet, és una vida. La vida d’una persona, d’una dona. La violència, també econòmica, que acaba afectant sempre als col·lectius més vulnerables. Incomprensiblement vulnerables. Em costa molt de comprendre, més ben dit, no puc comprendre, com a la Catalunya del segle XXI, una persona es veu obligada a recórrer a les espelmes per tenir un bri de claror en el seu humil habitatge, per manca de recursos materials. No té cap sentit. És una injustícia, una salvatjada. És un crim.
Es poden buscar moltes excuses de mal pagador per intentar capgirar la situació i tractar de culpabilitzar la pròpia víctima. Tothom viu com sap i com pot. Qui estigui lliure de “pecat” que llenci la primera pedra. Però l’única realitat és que hi ha empreses que aprofiten la seva privilegiada situació per aconseguir beneficis tan sucosos com immorals. El mercat salvatge i sense control fa de la recerca dels màxims beneficis una llei gairebé divina. Un dogma que no es pot discutir. Els mitjans per arribar a aquests beneficis extrems els coneixem: sous de misèria, condicions de treball cada cop més esclavistes, preus a l’alça amb la benedicció del govern de torn, cap mirament amb els usuaris. Qui no paga, es queda sense servei. Tan se val, criatures, persones grans, famílies, malalts, … El mercat no té cor, ni entranyes, ni sentiments. Per no tenir, crec que no té ni cap. Ai, si pensés una mica!
El cercle és certament pervers. Bons beneficis, dividends excel·lents per a minories privilegiades. Recol·locació de polítics als consells d’administració. Cobrament de favors. Vista grossa en les deficiències. Subvenció en els fracassos. Me’n deus una. Això t’ho arreglo. Corrupció. I el poble? El poble és només la mà d’obra barata, a qui es paga un sou tan minso que acabarà no podent pagar els serveis bàsics. Quan no ho faci, es tallarà el subministrament i au! Vinga beneficis! Fins quan?
La història ens ensenya que les injustícies mai perduren eternament. La lògica del neoliberalisme desbocat porta, tard o d’hora, a la rebel·lia d’aquelles persones, cada cop més nombroses, que arriben al límit de les seves forces. Es van quedant a les cunetes de la vida, cada cop són més. La sensació que tots ens hi podem trobar es va estenent com 
una taca d’oli. I, al capdavall, serem tants que ja no caldrà camí, ni carretera, ni res, perquè per a la majoria no hi haurà futur. Llavors és quan el futur s’obrirà camí inexorablement, esbotzant murs, dics i tanques. El futur serà ple de vida i obrirà camins on no n’hi havia. Sembrarà on tot era erm. Assolirà fites fins aleshores amagades.
El mercat no té cor, però les persones sí. Un cor que batega al costat d’altres cors. Un cor capaç de compartir els afanys de la vida. Un cor capaç de comprendre, d’estimar. Un cor que conté la força de la vida, la tenacitat del temps, la constància del present i l’esperança del futur. Un cor que és el motor de la persona. I la persona és el motor de la societat. I la societat, esdevinguda convivència, conté en el seu si el germen que pot governar el món. La llavor que mena vers un món per a tothom, sense fronteres, ni classificacions. Un món on les espelmes serveixen només per celebrar plegats. Unes llars on les espelmes són únicament bonics elements de decoració. Un món on la natura, mare de l’energia, és per a tothom.
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 