Violència i societat


zobel1Aquest any, el Col·lectiu de Dones de Sant Narcís m’ha demanat de fer una intervenció en l’acte que han organitzat per commemorar el Dia Internacional per eliminar la violència contra les dones. Per a mi ha estat una sorpresa i alhora un plaer fer-ho. Una sorpresa, perquè un home pacífic com sóc jo, no sembla la persona més adequada per parlar de violència. També un plaer, per l’oportunitat que ha estat poder compartir les meves reflexions en el marc d’un acte com aquest, en un barri emblemàtic de la ciutat de Girona. Tot i no viure-hi, m’estimo aquest barri. El seu teixit associatiu és un exemple d’implicació de la societat civil en la vida de la ciutat. La Plaça de l’Assumpció és un espai on m’agrada aturar-m’hi, seure, llegir o no fer res durant una estona. El seu Centre Cívic que tant em recorda aquells “casinos” de poble que eren el centre de la vida veïnal, el lloc de trobada de la gent , l’espai on compartir, xerrar, jugar, aprendre, debatre, …

Com se sap, cada 25 de novembre, es commemora la mort de les germanes Mirabal a mans del dictador Trujillo a la República Dominicana. La lluita contra l’opressió política va fer víctimes i, com passa massa sovint, qui rep la pitjor part són les dones. En la meva aportació a l’acte he mirat de no fer un recull de la violència contra les dones que encara perdura. Hagués estat massa trist i massa llarg. En canvi he tractat d’oferir algunes reflexions sobre la violència en general, en clau femenina, a la societat on ens movem. Tracto de sintetitzar a continuació el que ha estat la meva intervenció, que ofereixo d’aquesta manera als amics d’aquest espai de diàleg. He basat els meu comentaris en quatre consideracions:

1 – La casualitat. El fet de ser home o dona, es fruit de la casualitat. Com ho és també ser català o senegalès, gironí o figuerenc, cristià o musulmà, de pell fosca o clara. Casualitats però que ens situen a un costat o a un altre de les ratlles imaginàries que perfila la nostra societat i que configuren espais d’inferioritat o de benestar. Camí planer o costerut. En definitiva, incomprensiblement, configuren injustícies que acostumen durar tota la vida.

2 – Viure en societat. La globalització és econòmica i financera, però en realitat la societat actual es configura com un arxipèlag, sense “ferry“ ni ponts. Aïllats en una societat multicultural, on vivim uns al costat dels altres, sense conviure. Cadascú a casa seva. He trobat un culpable, no és l’únic, però per deformació professional per a mi és un dels més importants. L’anomenat “homo economicus”, aquest home racional, egoista, competitiu, … Aquest “home” – que a vegades pot ser també dona – que ha relegat tot allò que no és productiu, eficaç, eficient i que, per tant no procura el màxim benefici, a la invisibilitat. Aquesta economia que ho envaeix tot i que proclama que només el creixement econòmic, derivat de la recerca individual del màxim benefici, pot apropar-nos a una societat més justa i pacífica. Gran fal·làcia!

3 – Societat violenta. Des que Caín va matar al seu germà Abel, el món resolt massa sovint els seus conflictes a plantofades. La història és farcida de guerres, enfrontaments, reis i governants. Hi hauria tantes guerres si governessin veritablement les dones? “L’home econòmic”, porta la competició, l’agressivitat i la violència. En lloc d’una societat millor, constatem que el que aconseguim per aquest camí, és una societat amb més desigualtat, injustícia, pobresa, immigració forçada, por, mort, gana, … Segons a quin costat de la ratlla ens trobem, la violència és més subtil i, sovint, es transforma també en autoviolència. La pressió d’un consumisme, esdevingut la nova religió, porta a cotes d’insatisfacció personal i col·lectiva cada cop més grans.

4 – Què ens estem perdent? Potser ens estem perdent la mateixa vida. Sense adonar-violencia_2nos-en estem competint per no arribar enlloc. O més ben dit, on arribem és a nivells de precarietat cada cop més estesos, on molta gent es queda pel camí. Arribem a un societat excloent i que genera violència. Una societat on el component espiritual de la persona ha estat anorreat, perquè no és productiu, no cotitza als mercats. En Carles Capdevila deia en un dels seus extraordinaris articles: “Hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant a cuidar-nos”. És en aquest tenir cura els uns dels altres on ens estem perdent la capacitat de viure, de construir una societat amb més confiança, igualtat, pau, comunitat, convivència, tendresa, … Una societat on fer comunitat, construir ponts, fer xarxa, … prengui el lloc a aquesta obsessió de “l’homo economicus” a qui hauríem d’acomiadar sense indemnització.

Utopia? Jo en dic necessitat. La pressió de l’economia que beneficia només uns quants cada cop és més intensa. De fet, mentre ens hem aplegat per compartir la reivindicació d’acabar, d’una vegada per sempre, amb la violència contra les dones; el món celebra el Black Friday i a la ciutat, encenen els llums, que en diuen de Nadal. Tret de sortida a la competició consumista per excel·lència de l’any. He volgut acabar amb una frase d’en David Fernández, exdiputat de la CUP: “Jo ja no em pregunto si un altre món és possible, sinó que em pregunto com és possible aquest món, el capitalista”.

By @fbrunes

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s