Com es pot governar un món global?


mapamundi-3Governar un país, segur que té les seves dificultats. Governar el món, és una fita que no és a l’abast de ningú i, alhora, és a l’abast de tothom. Al meu article anterior, vàrem parlar de la globalització. Vivim en un món econòmicament global, però políticament i socialment fragmentat. S’alcen moltes veus que reclamen una espècie de govern d’abast  mundial. Però, anem a pams. Governar implica dotar-se d’un sistema polític, és a dir, disposar d’un conjunt d’agents, institucions, organitzacions i també creences, actituds, valors i normes que facin possible els processos de decisió política. Si el món fos com un sac, on s’hi atapeeixen elements que conformen una massa uniforme, seria possible pensar en un poder regulador a nivell planetari . Però resulta que el món continua sent profundament local i divers. Ho veiem prou bé, fins i tot a l’intern dels propis estats. L’aparició històrica de l’Estat, a l’inici de l’Edat Moderna, va concentrar el poder polític en una unitat. Partia d’una base falsa: un estat una nació. Això es compleix només excepcionalment, ja que el més habitual és la coexistència de diverses nacions dins dels estats. Això, a vegades té un bon encaix (EUA, Alemanya, …) i, en canvi, en d’altres ocasions la cosa és més complicada (Canadà, Regne Unit, Espanya, …).

A més, l’acabament de la guerra freda, provoca un canvi en l’ordre bipolar (EUA – Unió Soviètica), produint-se un impuls de les relacions multilaterals, on la sobirania dels estats entra en crisi. El poder queda difuminat i descentralitzat. Els centres de decisió diversos i transversals, limiten el poder i la capacitat de decisió dels estats. Aquests, presenten problemes per mantenir la seva legitimitat, ja que no poden donar resposta eficient a moltes de les demandes ciutadanes. Les xarxes ignoren les fronteres i posen en crisi el principi de territorialitat. Es produeix un divorci entre els interessos del capital i els dels estats, i una subordinació de la política a l’economia.

Tot plegat, configura un escenari on el director d’escena no pot ser únic. Es configura una obra on els actors, escenògrafs, porters, maquilladors, apuntadors, … en són protagonistes i directors alhora. És per això que a finals del segle XX va començar a parlar-se de governança global. Cal fer esment que quan cerquem camins per tirar endavant aquest món “glocal”, no podem parlar de govern, sinó de governança. Quina diferència hi ha? Parlar de govern, implica una activitat estructurada a partir d’una autoritat formal, amb poders polítics que asseguren l’execució de les decisions preses. En canvi, quan parlem de governança, ens referim a activitats que poden derivar o no de formes legals o formals i que no es basen en les forces polítiques. Es tracta d’un concepte més ampli que comporta la presència d’institucions governamentals i, al mateix temps, d’altres mecanismes informals i no governamentals; sense una jerarquia clara de poder entre els diferents actors. S. Linkelstein, en el primer número de la revista Global Governance (1995), deia que la governança global és “l’activitat de governar, sense autoritat sobirana, les relacions que transcendeixen les fronteres nacionals”.

La necessitat és peremptòria, però el tema no està – ni molt menys – resolt. No és possible que l’economia campi sense control, mentre els governs locals s’esforcen a posar portes al camp. El planeta se’ns està fonent a les mans, mentre els acords es vinculen a una espècie de mercat del medi ambient. Algú, amb una autoritat que no pot derivar de la força, ha de poder prendre les regnes, calmar els cavalls ara desbocats i fer virar el carro vers un desenvolupament sostenible per a tothom. Lluny de la solució, qualsevol intent d’un messies salvador (persona o país) capaç d’instaurar un ordre jeràrquic mundial. Aquest “algú” només pot ser tot un teixit de relacions, al voltant d’un projecte compartit, a la recerca de la unitat en la diversitat. Són molts els experts que fan les seves aportacions sobre el tema, oferint un ventall d’ítems a considerar.

Els professors David Held i Anthony McGregor, proposen: multilateralitat, visió plural de l’autoritat, geometria variable, complexitat estructural, transformació dels governs nacionals, emergència de noves modalitats de presa de decisions globals. Mentre Jean Christophe Graz i Andreas Nölke, consideren la governança global com una forma d’organització política que es basa en la lògica del poder policèntric, multinivell i multiespacial, que va més enllà d’una lògica d’acció informal i no jeràrquica. Valuoses aportacions del món acadèmic que, necessiten inevitablement d’altres ingredients, provinents dels més diferents àmbits del coneixement humà.

En aquest sentit, pot ser força orientador l’anàlisi del capítol V de l’encíclica “Caritas in mansveritate” (2009) del Papa emèrit Benet XVI. En aquest capítol dedicat a “la col·laboració de la família humana”, s’apunta la necessitat d’una reforma de l’organització de les Nacions Unides i de l’arquitectura econòmica i financera internacional (Banc Mundial, FMI, Organització Mundial del Comerç), per tal de donar una concreció real al concepte de família de nacions. Sembla clar doncs, que instituir un grau superior d’ordre internacional per a governar la globalització, ha d’estar íntimament lligat d’una banda, al desenvolupament dels pobles, que depèn en gran mesura del reconeixement de tots ells com a membres de la família humana. I de l’altra, del fet de no caure en la trampa de voler construir una espècie d’Estat mundial que reprodueixi a escala planetària les estructures dels estats. Altrament, cal trobar les vies per globalitzar la democràcia, permetent la configuració d’una governança “glocal”, on allò local i allò global no resultin excloents, i on el sistema impliqui un repartiment equitatiu del poder mundial que doni la paraula als necessitats, protegeixi la llibertat de tothom, tingui cura del medi ambient i la sostenibilitat i equilibri les estructures de poder.

Hi ha res més il·lusionant, i alhora compromès, que trobar-nos immersos en un moment històric de construcció social que requereix l’aportació de tots i cadascú de nosaltres?

13è article de la sèrie “Pensament Social”, publicat a l’edició en paper de la revista Ciutat Nova       (número 168 – desembre 2016 / gener 2017)

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s