Bauman: la solidesa d’un pensament


Aquest article ha estat publicat en primer lloc a Ciutat Nova

bauman-300x199La primavera de 2013 era ja avançada. La càtedra Ferrater Mora de la UdG organitzava el seminari “Challenger of the liquid-modern age” i el professor convidat més destacat era el sociòleg polonès Zygmunt Bauman, recentment desaparegut. Jo, havia llegit diversos llibres seus i m’interessava el seu pensament. Vaig inscriure’m a la conferència que va oferir al Centre Cultural La Mercè. No volia deixar escapar l’oportunitat d’escoltar directament les seves paraules. Si em pregunteu sobre què va parlar, sincerament no me’n recordo pas, hauria de recórrer a l’arxiu de vídeo. Sé del cert però, que aquell centenar de minuts em va causar un fort impacte, que encara recordo. Vaig sortir d’aquell acte tot remogut per dins. Tenia la sensació d’haver pogut assaborir el pensament d’un jove savi de noranta anys. Se’l veia gran, però fresc i extremadament lúcid. Era impossible escoltar les seves paraules sense pensar, sense reflexionar. No era un orador en el sentit buit del terme. Tampoc era un agitador, tot i la cruesa de la seva crítica al món actual. Era un home amable i afable. No semblava dels que “trenquen la canya que s’esberla” tot i el flagell de les seves idees. Les paraules no sonaven buides, més aviat tenien la solidesa d’una experiència vital profunda, unida a una amplitud de coneixements de llarg abast.

Les seves reflexions, ofertes des del pouar dins el seu univers interior, apareixien com unes propostes universals i força intemporals. De fet, tinc sobre la taula el seu llibre “Mundo consumo – Ética del individuo en la aldea global”, publicat el 2010 i em sembla d’absoluta actualitat després de set anys. En un món on el desconcert generalitzat és el pa nostre de cada dia. En una societat on els ciutadans hem esdevingut tristos consumidors de felicitats fugisseres, líquides potser diria Bauman. En un context sense projecte, sense lideratge i sense relat. En tot aquest maremàgnum d’incerteses, la veu d’un savi de veritat és com un far de llum que pot ajudar a orientar-nos enmig de la tempesta. Un ble de llum que enlloc de posar-lo en alt per tal que il·lumini més, sovint se l’ha amagat o ignorat. Molta gent l’ha escoltat i ha llegit els seus llibres, és cert, però aquells que ostenten el poder econòmic i polític n’han fet cas omís a l’hora d’utilitzar la seva capacitat d’influir per a la consecució d’un món més just, d’una societat més humana, menys competitiva.

Deia Bauman: “La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fàbrica de desconfiança i competència”. Quanta raó! Vivim desconfiant els uns dels altres, amb por, conscients que anem perdent drets social, mentre ens anem tancant en el nostre individualisme. La seva consciència d’una ecologia que integra també el ser humà, el porta a escriure: “Estem consumint aquí a Occident, la majoria de les fonts del planeta. Hem passat de la societat dels jardiners, responsables que tot sigui al seu lloc, a la dels caçadors, que només els interessa omplir el cistell i no els importa el desastre que deixin al seu pas”. Frases que em deixen ressonàncies de l’encíclica “Laudato si” del Papa Francesc de 2015 i també del meu article publicat a Ciutat Nova “Jardiners del món”. Citant a Václav Havel, Bauman deia: “l’esperança no és un pronòstic, sinó una arma que, junt amb el coratge i la voluntat, hauríem d’aprendre a utilitzar”. Tot i l’acidesa de la seva crítica, furgant una mica en el seu pensament, em sembla entrellucar-hi sempre un punt esperançat, una confiança estable en les capacitats de l’ésser humà. La seva trajectòria vital, deixa entreveure una persona forjada en els vímets d’un lluitador nat que no es pot permetre dubtar de la possibilitat de resistir i de superar les foscors més tancades.

El seu darrer llibre publicat “Desconeguts a la porta de casa”, posa de relleu el seu compromís social, la seva especial sensibilitat en relació a aquells més febles que pateixen de manera més crua les contradiccions d’aquesta societat líquida, que deixa esmunyir de les seves mans els valors més sòlids que ens ajudarien a caminar per la història per camins més acollidors, més solidaris, més fraternals. Sembla que encara es publicarà, de manera pòstuma, un llibre seu que havia acabat de preparar “Retropía”, un lloc impossible, no perquè no hagi existit mai, sinó perquè ja no existeix. Referint-se al pensament del filòsof jueu alemany Walter Benjamin, inspirat en l’obra de Paul Klee, Bauman diu: “l’àngel de la història ha girat 180º”. Certesa doncs que, desapareguda la persona, el seu pensament ens continuarà acompanyant. Restarà aquell patrimoni que, allò més noble de la persona, pot oferir a la humanitat.

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s