L’estornell i la mallerenga


estornellL’albada havia estat rogenca. El cel, poc a poc, esdevenia blau. D’una intensitat gairebé impossible. D’un blau transparent i lluminós. El vent suau, en prou feines bressolava les fulles dels arbres. La primavera incipient començava a tacar la terra de clapes acolorides. Aquí i allà sorgien, d’avui per demà, flors inesperades dels colors més diversos. Les tonalitats del verd, feien la seva aparició, suaument, sense molestar. Animalons i plantes, dubtaven entre la viu – viu de l’hivern i l’esclat de la primavera. La natura es mostrava esplèndida i harmoniosa, només perquè era natura. L’equilibri de donar i rebre, semblava compondre una delicada melodia, imperceptible a l’oïda. L’estira i arronsa, convivien amb unes lleis no escrites i ineficaces enfront dels decrets del cor de la vida. Plançons, arbres centenaris, nadons, mascles i femelles, fruits i flors, exhibien una eficiència sense estrebades ni neguits.

Res feia pensar que calgués introduir canvis en aquest equilibri. Tot rutllava! Mentre tot això succeïa, en el subsòl, a les entranyes de la terra s’hi gestava la devastació. Forces incontrolades experimentaven estranys procediments d’explotació desenfrenada de la natura. Més rendiment! Més producció! Més… de tot! Gairebé sense adonar-se’n, s’anaven estroncant els invisibles circuits que alimentaven la sàvia de la vida. L’aire es feia més difícil de respirar. La calor era xafogor i el fred un gèlid alè de mort. Els fruiters s’afanyaven a florir i fruitar, però no donaven l’abast i uns fruits escarransits, eren el resultat inacceptable d’un esforç desmesurat. Les flors es marcien només de néixer i jeien exhaustes sense color i sense vida. Els plançons creixien torts, mirant el terra; mentre els arbres ancians, abandonats, es corsecaven i emmalaltien de tristesa. Els nadons morien o eren engolits pels de la seva pròpia espècie. Els arbres no reeixien a fer ombra. Les seves fulles espetegaven contra el terra sense cap motiu, deixant les branques nues i un podrimener estèril al terra. Tot esdevingué erm!

Les tempestes eren cada cop més freqüents i cruels. El vent es tornà com la bufera fètida d’un gegant que maldés per anorrear tot el que trobava al seu pas. Els llamps esberlaven els troncs més sòlids, mentre les guspires incendiaven l’herbam, deixant al seu pas una ferum de socarrim i un color agre. Els animalons s’escarrassaven per adaptar-se a les exigències d’un temps  que semblava etern. Qui més qui menys verbalitzava la normalitat del daltabaix, per mirar si així era capaç d’acceptar-lo. Aquells que no ho aconseguien, fugien esperitats i, massa sovint, trobats ofegats en rius pestilents, basses àcides o llacs amb regust químic. La devastació s’obria pas grollerament!

En una d’aquestes, sobre una branca gairebé carbonitzada d’un vell roure, dos ocellets s’hi arrauleixen El vent bufava d’allò més, l’aigua queia torrencial i la tempesta amenaçava en arrencar de soc a rel, l’escassa vida que restava, esporuguida i tremolosa. L’estornell i la mallerenga es fitaran amb desconfiança. Prement ben fort la branca amb els seus fràgils dits per mirar de no caure; l’un vigilava altiu cap a l’est, mentre l’altra esmallerenga girava esporuguida cap al nord, com si esperés algú. De tant en tant, una llambregada de reüll, semblava cercar algun apropament entre la por i el fred. Passada una bona estona i quan la calma que sempre era tensa, s’imposà; l’estornell digué aixecant el cap: ets bonica. La mallerenga amb el cap cot, va respondre: i tu, com estàs? L’inconnex diàleg es perllongà una estona fins que, gairebé a l’uníson, els dos ocellets preguntaren: què podem fer-hi?  L’estornell s’apressà a dir: tu ets petita i delicada, no crec que puguis fer-hi gran cosa. Jo sóc més gros i valent, tinc més possibilitats de lluitar. He vist un estol de pinsans que tot i que són de la teva mida, són molts, mascles i valents. Podem formar un exèrcit i foragitar el mal que ens turmenta. La mallerenga callà. Després d’un silenci dens, l’estornell hi tornà: tu no et preocupis, quedat aquí aixoplugada, nosaltres et protegirem. No pateixis que et respectarem. Som comprensius i tolerants. Tot d’una, la mallerenga aixecar el cap, feu una breu volada i es col·locà a tocar de l’estornell, com si mesurés la seva petitesa. Li digué: està bé això que dius, però, per què no comptes amb mi? Sóc més bonica que tu, més àgil que tu, més resistent que la majoria de pinsans que has vist i… potser rumio més que tu. Un silenci encara més dens, deixà sentir un tro esfereïdor i llavors, la mallerenga hi tornà: has sentit? El perill és molt gran. No valdria més que em proposessis alguna cosa per a fer junts? Tens idea del què podríem aconseguir plegats? Les caderneres s’afegirien als pinsans i vindrien altres estornells i més mallerengues i, amb el temps, altres espècies més grosses i fortes. Com ho veus? L’estornell se la mirà amb cara d’astorament i digué: és possible. Però… n’estàs segura? La mallerenga capcota digué en veu baixa: no. Restaren en silenci fins que un llamp espetegà a pocs metres de la branca que els servia d’improvisada llar. Finalment l’estornell digué: saps, tinc por.

By @fbrunes

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s