La intel·ligència


inteligencia-2Tingues seny! Sigues intel·ligent! Tingueu cap! Frases que, més o menys, es fan servir quan volem recomanar a algú que utilitzi més el cap que les vísceres a l’hora de decidir o d’actuar en relació a determinat afer. Ben segur que deu ser una indicació prou prudent. Però, també és assenyada? No pot passar que sigui, excessivament assenyada?

Des dels racionalistes del segle XVII (Descartes, Spinoza, Leibniz), passant per Locke i Hume, fins arribar a Kant, això del predomini de la raó té força requesta. Fins i tot sembla raonable. No és en va que s’acostuma a dir que la raó, és el principal element que separa el ser humà de la resta d’animals. Potser sí. La raó ens és útil per construir argumentacions lògiques que serveixen per aprofundir el coneixement que tenim sobre determinats fets o situacions. Quan diem a algú: tens raó; volem transmetre-li que ha donat uns arguments prou consistents com per convèncer-nos de les seves raons. També podria ser que li donem la raó perquè el deixem per impossible, però això ja entra en l’esfera d’un altre terreny.

Ser raonable, generalment, sempre sembla interessant. Ser intel·ligent, encara fa més important. És com si la intel·ligència fos com una manera qualificada de raonar. Un ‘plus’ que s’atorga a la capacitat de raonar. En realitat intel·ligència ve del llatí (inter legere) que voldria dir “escollir entre”.  O sigui, que la intel·ligència és la capacitat d’escollir entre una sèrie d’opcions donades. Se suposa que un és més intel·ligent quan és capaç d’escollir les opcions millors, mentre que la dificultat per identificar aquestes millors possibilitats, ho associaríem a una intel·ligència baixa. Però la tria es fa sempre entre opcions que ens venen donades. Qui estableix aquestes opcions? En fem prou amb la intel·ligència?

Tenim al davant problemes i situacions extremadament complexes. Ens trobem en un moment de la història que, qui més qui menys, reconeix que és un veritable canvi d’era. Ells vells paradigmes es revelen inservibles i encara no en tenim de nous. Com ens en sortirem? Amb intel·ligència? Doncs, em fa l’efecte que no n’hi haurà prou, tot i ser necessària. Els paràmetres de joc, les opcions per escollir, ens les dóna el sistema. Molt especialment el sistema econòmic, però també geopolític. Però si del que es tracta és de canviar el sistema, amb les intel·ligències – tot i que siguin múltiples – no serà suficient. Tenir l’extrema intel·ligència d’escollir la millor de les opcions que el sistema ens ofereix, ens manté dins del sistema. I això és el que el propi sistema intenta per tots els mitjans. Els pocs que maneguen les cireres, no poden deixar perdre els seus privilegis, obtinguts amb la precarietat, la pobresa i la dominació sobre la gran majoria.

El sistema és injust. Les injustícies no són mai eternes, encara que als humans ens ho sembli, perquè habitem només una petitíssima part de la història. Quan les injustícies s’aprofundeixen cada cop més, s’obre un abisme que ens condueix irremissiblement cap a un canvi d’època. Al  meu parer, ens trobem en aquest atzucac. Repeteixo, com ens en relacionssortirem? Ai las! Tan de bo tingués la resposta! Però no és així. Afortunadament, hi afegeixo. Segur que calen un munt de coses per a una travessa d’aquestes característiques. Una d’elles deu ser la gosadia, l’atreviment, la valentia d’anar a pescar fora del sistema. Potser aquesta sigui una condició prèvia. Són uns temps per a ser atrevits, fins i tot, un xic descarats si convé. Per què no?

També ens caldrà però, generositat de pensament i solidaritat de butxaca. Amplitud de mires a l’hora d’habitar espais inexplorats i, al mateix temps, capacitat de compartir les misèries que tenim més a prop i que, en el fons són les úniques que tenim a l’abast.  Però, tinc la intuïció que hi ha un element imprescindible que no podem oblidar: les relacions. Sense aquest element no crec que la resta pugui reeixir davant un repte d’aquesta magnitud. Les relacions entre persones i pobles, que són la garantia per a l’atreviment suficient i l’oli que lubrifica la generositat i la solidaritat. Les relacions que són la base per a que els sistemes avancin en cercles concèntrics que acaben donant vida a nous sistemes, com manté Bertalanffy en la seva “Teoria General dels Sistemes” i com també es deriva de la física quàntica. Potser sóc ingenu o potser no, però tinc el ferm convenciment que només amb la “intel·ligència de les relacions” serà possible la construcció d’un sistema nou, més just, més humà. En aquests moments, no crec que sigui un caprici, ni una utopia, sinó una absoluta i urgent necessitat.

By @fbrunes

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s