Segle XXI: la religió en diàleg


Amb aquest article es completa la sèrie de 15, dedicats al pensament social. El meu agraïment a la revista Ciutat Nova per la seva publicació. Trobareu la sèrie completa a l’apartat Pensament social.

article_cnPostmodernitat. Post veritat. Post religió? Una societat que en prou feines té alguna idea de cap a on va i de què hi va a fer. Societat cada cop més interconnectada i interdependent, on sovintegen de forma creixent les preguntes sobre la identitat o el pluralisme (cultural, moral, religiós, …) i on la multiplicitat de camins de cerca de la veritat, lluiten per fer-se lloc. Viaranys plens d’amenaces i dificultats, on la sensació personal de vulnerabilitat no decreix i, en canvi, augmenta la consciència d’una vulnerabilitat a nivell macro, alimentada per l’allau d’informació existent i per la profunda crisi econòmica amb arrels morals.

Del “Déu ha mort” de Nietzsche, passant per la frase atribuïda al novel·lista francès André Malraux “El segle XXI serà espiritual o no serà” i l’afirmació del teòleg Karl Rahner “En el segle XXI els cristians seran místics o no seran”, la confusió ens acompanya a tots els àpats. Mentre el sociòleg i teòleg luterà Peter L. Berger assegura que vivim en un “moment de religiositat exuberant”, la presència del fet religiós en la vida pública és cada cop més minsa i en determinats països i àmbits, pràcticament inexistent. Mentre, en el context mundial es fa cada cop més palesa la importància política de les religions i el tractament polític i social de la seva diversitat. A més, les tres grans creences monoteistes no són doctrines abstractes o místiques, sinó projectes de convivència humana, propostes de com assolir el bé de la persona en el sí de la comunitat. Admetent doncs, que en les grans religions, la pròpia creença no és només un sentiment, sinó també una determinada manera d’entendre la vida, sembla lògic que cadascú intenti promoure la seva visió del bé comú en l’esfera pública. Per si encara no n’hi hagués prou, en la societat actual hi ha una gran quantitat de persones agnòstiques, atees o sense cap referència religiosa explícita. El garbuix està ben servit.

L’esfera pública del segle XXI és plural i democràtica. La independència dels Estats moderns de l’autoritat eclesiàstica, ha de garantir els drets de les minories religioses i, al mateix temps, els drets de tots els ciutadans i ciutadanes, tinguin o no referents religiosos en la seva manera d’entendre el món. En aquest creuament de drets, diu Habermas que no n’hi ha prou amb la benvolença condescendent d’una autoritat secularitzada, sinó que cal que les parts afectades cerquin maneres per posar-se d’acord entre elles. Per poder regular amb eficàcia la convivència ciutadana, els ciutadans lliures i iguals s’han de reconèixer mútuament. En aquest sentit Rawls afirma que “en situacions de desacord sobre qüestions relacionades amb les visions del món, qüestions normatives i conviccions religioses, els ciutadans han de respectar-se els uns als altres com a membres amb els mateixos drets i cercar una entesa racionalment motivada”. Seguint el raonament d’Habermas, voler executar una regla que no pugui ser justificada d’una manera imparcial és il·legítim perquè posa de manifest que una part imposa la seva voluntat a les altres. Els ciutadans d’una comunitat democràtica estan obligats a donar-se raons recíprocament, perquè només així el poder polític perd el seu caràcter repressiu.

Certament, hi ha defensors del paper polític de la religió que remeten a exemples històrics de la influència favorable que han tingut esglésies i moviments religiosos en la defensa i lluita per la democràcia i els drets humans. En seria un cas paradigmàtic Martin Luther King i el moviment dels drets civils als Estats Units. El cert és que, en l’Estat laic i liberal només compten les raons civils, independents de les cosmovisions religioses, amb les seves normes morals. Els ciutadans creients es veuen obligats a establir un mena d’equilibri entre les seves conviccions religioses i les civils o, com diu el filòsof Robert Audi, un equilibri teo-ètic. Els Estats no poden però, descoratjar als ciutadans creients, demanant-los que s’abstinguin de manifestar-se com a tals també en l’àmbit polític. De fet, si fan això, renuncien a una important reserva per a la creació de sentit i d’identitat, evitant que els ciutadans de cultura no religiosa puguin trobar elements enriquidors en les contribucions que provenen de l’àmbit religiós.

Malgrat el camí fet per les esglésies, reconeixent el pluralisme religiós, l’avenç de les ciències modernes i la consagració del dret positiu, la càrrega asimètrica en els processos socials, semblen avocar als creients a una crisi, mentre no afecta als ciutadans sense referències religioses. Per què? Possiblement la creença que les tradicions religioses sónreligion una relíquia del passat hi té molt a veure. La realitat s’entossudeix però a demostrar que no és així, i que també en una societat pluralista i democràtica, és necessari no fer callar la veu pública de la religió. No parlo d’institucions eclesiàstiques, sinó de religió, d’aquell componen espiritual que tot ser humà custodia en el seu interior. El propi Habermas admet que la mateixa filosofia ha d’estar disposada a l’aprenentatge davant les tradicions religioses, sempre que aquestes evitin el fonamentalisme i la coerció sobre les consciències. El pati sembla prou animat…

La necessària separació Església – Estat, una societat multireligiosa i pluricultural, uns estats laics i democràtics, una complexitat que fa pensar en la necessitat d’un “pacte de convivència” com proposa Rorty. Davant la multiplicació del pluralisme, no és possible imposar una doctrina i una moral com si fossin les úniques veritables, però tampoc és possible fer callar la veu pública de les religions. En el pluralisme democràtic és consubstancial el conflicte d’interpretacions. Cal mantenir la comunicació ciutadana en l’espai públic i democràtic per a totes les contribucions, vinguin de l’àmbit religiós o no. Però, aquest pacte de convivència no serà possible si una de les parts vol continuar imposant la seva pròpia agenda en l’esfera pública, excloent-ne la resta. Fer-ho possible està en mans d’una paraula: DIÀLEG. Un mot que és quelcom més, és una manera de viure i de conviure. Un concepte que, com en una espiral de cercles concèntrics, inicia en l’àmbit personal i familiar, passa pel fet religiós i cultural i traspassar les fronteres dels estats albirant l’horitzó de la fraternitat universal.

15è article de la sèrie “Pensament Social”, publicat a l’edició en paper de la revista Ciutat Nova       (número 169 – febrer / març 2017)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s