Monthly Archives: Març de 2017

Universitat i empresa

parc1Potser no massa gent en deu ser conscient, però avui és un dia trist a la ciutat de Girona. Tot i alguna escletxa que sembla restar encara oberta, avui el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ha entrat en liquidació. Gestat a les acaballes del segle XX, el seu primer edifici (Jaume Casademont) veu la llum l’any 2004. La seva vocació de constituir-se en motor econòmic i de generació de talent empresarial en base al coneixement i a la tecnologia a les comarques gironines, fa que doni aixopluc a més d’un centenar d’empreses. Malgrat les dificultats, malda per aglutinar coneixement, recerca i innovació; afavorint l’intercanvi de tecnologia i experiències de noves realitats empresarials, cercant sempre sinergies entre elles.

Una eina d’aquesta mena, no ha de ser mai una aventura agosarada sorgida d’una època de suposada bonança econòmica. Ben al contrari, ha de ser una eina estratègica de desenvolupament econòmic al servei de la societat on es troba. Gestors i administradors, institucions públiques i privades, món acadèmic i empresarial, n’han de tenir cura com de la nineta dels seus ulls. No tinc cap element objectiu per fer el més mínim judici sobre les causes que han portat el Parc a mal borràs. Per tant, no pretenc en absolut fer-ne cap anàlisi, altres molt més qualificats i informats ho faran. Simplement constato que, de fa temps, les coses no anaven bé, i avui, malauradament, apareix la notícia de l’inici del seu procés de liquidació.

M’atreveixo a afirmar, amb el risc d’equivocar-me, que trobaríem fàcilment gironins i gironines que, tot i haver passat sovint per davant de les instal·lacions del Parc, no en sabrien dir què és, quina funció té, per a què serveix. Ben segur trobaríem també, ciutadans i ciutadanes de la ciutat dels quatre rius, que no estan pas assabentats de la trista situació en què es troba el Parc. És com si es tractés de quelcom que no té res a veure amb bona part de la societat gironina. És… alguna cosa relacionada amb la Universitat.

De tot plegat, tracto de treure’n algunes conclusions. Per a una ciutat, és important tenir universitat. Hi ha moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però més enllà d’allò que anomenem “ambient universitari” que tant ens agrada, la transcendència de la presència universitària en una ciutat va molt més enllà. La universitat no pot romandre tancada entre les seves investigacions i la seva funció formadora. Cal una obertura envers la ciutat que l’acull. El coneixement es fruit del contacte amb la realitat i de les relacions que s’hi estableixen. Per això, ha d’estar a l’abast de tothom. La UdG ho intenta, amb èxit desigual. La societat ha de mostrar interès per ‘entrar’ en el món universitari i ha de tenir en gran estima l’aportació a la ciutat que la universitat pot oferir. En aquest sentit, resten murs a abatre…

Un dels murs a enderrocar definitivament, és el que separa la universitat i el teixit empresarial. L’estreta col·laboració entre empreses i universitat és de cabdal importància, peruniversitat a un creixement econòmic basat en el coneixement, la innovació i la creativitat. Hauria de ser una aposta estratègica clara de qualsevol govern municipal, comarcal i de país. Altrament continuem basant l’economia en sectors d’escàs valor afegit i de nul·les perspectives de futur. Deixeu-me que dubti tant de la veritable voluntat política, com de la capacitat de visió estratègica a llarg termini dels manaires de les nostres institucions. Serveixi de mostra la trista història del Parc Científic i Tecnològic. Tenir aquesta visió, no és una cirereta bonica a un pastís de gestió pública moderna. No! És molt més! És una obligació envers la societat que pateix la manca de llocs de treball. És un deure per evitar la fugida de tants i tants joves de les nostres comarques. Joves ben formats, preparats, que han d’anar a desenvolupar el seu potencial professional lluny del seu país i de la seva gent. Una situació que empobreix els nostres carrers des de tots els punts de vista. És una obligació en relació a les properes generacions, que es mereixen trobar oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional i humà. No tractar com cal una eina tan valuosa com el Parc, avui en liquidació, és una greu irresponsabilitat i una manca de visió estratègica de país. El fet d’avui, pot tenir moltes lectures, ben segur; però, és una situació a la que s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Em preocupa la gravetat de la situació. Però, potser em preocupa encara més la ceguesa del camí.

By @fbrunes

Ciutat educadora

monopatíAhir vaig assistir a un debat de la sèrie #pensantgirona dedicat aquesta vegada al tema: “L’equitat comença a l’escola”. Va ser prou interessant. Tant el moderador, com els ponents, persones molt qualificades en l’àmbit educatiu, varen donar dades i pautes per mirar d’evitar la segregació escolar a la ciutat de Girona. És un problema molt complex. L’educació en sí, és un fet que va molt més enllà del propi sistema educatiu. Organitzem de forma fragmentada i el resultat no pot ser altre que la classificació, la divisió i, al cap d’avall, la segregació. No només en l’educació, sinó en moltes altres facetes de la vida de les ciutats.

Posar l’etiqueta de “ciutat educadora” a un determinat indret, pot resultar més o menys interessant, però ser-ho de veritat, és tota una altra cosa. És un repte que posa en qüestió tot el sistema de gestió municipal. Un objectiu que estira al màxim les possibilitats de la democràcia. Un projecte que capgira els paradigmes convencionals de tota la societat. Per tal que una ciutat sigui educadora de veritat, i no merament educativa, cal avançar extraordinàriament en les capacitats relacionals de tota la xarxa social. La transversalitat, en tots els sentits, implica un atapeït teixit de relacions positives. Sense això, les estructures restaran esquelets sense carn. El conegut proverbi africà diu: “Cal tota la tribu per educar un infant”, reflexa tota la saviesa ancestral dels pobles educadors.

La gestió i el sistema educatiu està fragmentat. Hi ha escoles públiques, privades i concertades. Aquest fet classifica i no pas en una bona direcció. No afavoreix l’equitat, sinó la desigualtat. Els currículums escolars estan dividits en compartiments estancs: matemàtiques, llengua, anglès, socials, … Pura ficció! Pot ser una entelèquia útil per mirar d’ensenyar, però no per educar. Els governs locals, s’estructuren també en àrees de competència força estanques: urbanisme, educació, serveis socials, medi ambient, … Però tot això ha d’estar inevitablement en relació, no pot actuar cada àrea com un regne de taifes. Les situacions estan totes elles interconnectades i exigeixen la transversalitat d’actuacions. Cadascuna de les àrees té un component educador important que ha de posar al servei del projecte comú. La funció educadora ha d’esdevenir estratègica en el projecte de ciutat.

La societat mateixa està fragmentada. Vivim en illes, uns al costat dels altres. Vivim, però no convivim. La ciutat està fragmentada, els barris segreguen, les barreres arquitectòniques exclouen. L’equitat comença a l’escola, era el títol del debat; però, on acaba l’equitat? Malauradament massa sovint acaba en la via morta de la no equitat, de la desigualtat. Per què? Doncs perquè l’escola és només una part de l’educació. L’escola, ni està ben encarrilada a l’equitat, ni ella sola pot resoldre allò que és tasca de “tota la tribu”. Com podem avançar en el camí de l’equitat? Crec que essent de veritat “ciutat educadora”. Com?

biblioSeguint el professor Castiñeira assenyalaria tres aspectes importants i un repicó transcendental:

1 – Assolir una visió sistèmica de la ciutat. Trencar les fragmentacions i treballar en la via de la ciutat integral, com un tot, on tot és transversal. Els diferents àmbits d’actuació (urbanisme, medi ambient, …), els grups (infants, joves, gent gran, …), les polítiques (els projectes de ciutat), els agents (escoles, associacions, entitats, …)

2 – Tenir uns valors inspiradors: equitat, inclusió, participació democràtica, … Posar al límit les possibilitats del sistema democràtic.

3 – Model de lideratge. Ha de ser un model de lideratge col·laboratiu, compartit, descentralitzat. Els “responsables” de la ciutat, són els qui lliguen tots els elements, els qui fan de lligam entre els actors. Deia Josep Pallach que “Política és pedagogia”.

El repicó – per a mi transcendental – és no escombrar la fraternitat de les ciutats educadores. Sense una veritable comunitat, no hi ha educació. Sense educació no és possible assolir ni la llibertat, ni la igualtat.

By @fbrunes

Les dones

dones_1Dia Internacional de les Dones. Setmana farcida d’actes al voltant del tema de la dona. Tret que la dona no és un tema, és una persona. Tampoc la dona és un concepte, de fet, només existeixen les dones. Cadascuna diferent i, alhora, igual en dignitat a tots els éssers humans. Aquesta divisió que es fa entre homes i dones, no m’agrada gota. En realitat, no m’agrada cap divisió. O, en tot cas, només aquelles que serveixen per unir.

Les dones són una pluralitat de sers humans, com ho som també els homes. Una pluralitat on s’hi encabeixen formes molt diverses de viure la feminitat. De la mateixa manera que hi ha moltes i diferents formes de viure la masculinitat. Res de nou. El món és una xarxa de singularitats, que ens esforcem en construir un plural compartit, amb resultats incerts. Aquest mur que sembla enlairar-se entre el món masculí i el femení, no és altra cosa que una ficció més de la miopia col·lectiva i dels interessos inconfessables. És una classificació sense massa sentit. Qui està segur de ser cent per cent home? Qui pot posar la mà al foc de ser cent per cent dona? Una línia vermella, que només troba la seva lamentable raó de ser, quan volem establir un espai de privilegi en relació a qui es troba de l’altra costat de la imaginària ratlla.

Tenim una extraordinària facilitat en etiquetar i classificar. Sabedors de la radical igualtat de la dignitat humana, ens fa por la nostra nuesa. Per això posem etiquetes, sempre als altres. Classifiquem coses i persones, mentre nosaltres restem sempre a la part bona de la llista. Quina etiqueta ens posem a nosaltres mateixos? Dona? Home? O, en cercaríem d’altres? Possiblement no en tindríem prou, parlant de nosaltres mateixos, amb l’etiqueta de gènere. En buscaríem de més… refinades. Perquè el gènere, en el fons, no diu gran cosa, més enllà d’unes característiques biològiques diverses. Però, almenys als homes, ens va bé això de fer blocs. Ens és còmode – potser també rendible? – parlar de la dona, com un bloc homogeni. Com si fos una etiqueta d’aquelles que no se’n van ni amb l’esperit de vi del més fort.

Però els blocs només serveixen per enfrontar, per fer la guerra. I nosaltres, els homes, d’això en sabem molt. Sembla que ens han plantificat al bell mig del front l’etiqueta de mascle lluitador, competitiu, fort, valent, … i no sé quantes bajanades més. Quin trist paper! Però, al sistema, especialment al sistema econòmic, això ja l’hi va bé. De fet, endones_2 bona part, és l’autor d’aquesta obra teatral. El mercat necessita mà d’obra que vulgui guanyar, que s’esforci per ser el millor, que s’autoexigeixi fins la depressió i l’ansietat si cal. Obrers que lluitin per estar a dalt. Una superioritat que sempre serà inferior. Per a aquesta part de la comèdia, compta amb el bloc dels homes. Fent-nos creure que som importants, millor dit, que som més importants, ens té com escarrassos al seu servei. També necessita submissió. I aquesta, a més, intenta imposar-la – amb la col·laboració i complicitat dels homes – al bloc de la dona. Elles tindran assignat un paper fora del mercat, es dedicaran a tasques que no tenen un valor econòmic – o el tenen menor – i restaran sempre aclaparades sota el jou invisible d’un seguit de dependències, venudes com insalvables.

Quin panorama! No és això, companys (i companyes) no és això, que deia el cantant. No hi ha dos blocs, n’hi ha un de sol. Se’n diu: humanitat. És plegats que hem d‘escriure una nova obra de teatre. És plegats que ens hem de retrobar com a persones lliures i iguals. Profundament diferents en les nostres formes de fer i de desfer. Profundament iguals, en una dignitat – existent des de sempre – i escrita amb lletres de foc a l’espai més profund de cadascuna i de cadascun. Si em deixen triar el meu paper en aquesta nova obra, no estic gens segur de voler fer de vencedor i fort. Potser en demanaré un menys lluït, però més important. Què hi ha més important que tenir cura de les persones? Què és més valuós que tenir cura els uns dels altres? Aprofitant la coincidència de la celebració, reivindico aquest paper per a tothom.

By @fbrunes

%d bloggers like this: