Aquell any perdut


exercit_1Era obligatori. Tard o d’hora calia fer-lo. Va ser un any d’exili. Lluny de la meva terra. Lluny dels meus familiars. Arrencat del meu entorn natural. Un any parlant una llengua que no era la meva i rebent befes pel nom, per l’accent i per gairebé tot. Un any perdut en la carrera professional. Un any inútil. Els de més edat ja ho haureu endevinat. Sí, estic parlant del servei militar obligatori.

Quantes bajanades s’arribaven a dir sobre aquesta obligació que patíem els nois. Uns deien que servia per “fer-se home”, tot apel·lant històries del masclisme més tronat del segle passat. D’altres opinaven que era una manera de “sortir de casa” com si deportar-te a un indret on restaries reclòs durant un any, tingués cap sentit. Més aviat ho vaig viure com un intent, gens reeixit, d’espanyolitzar-me. No en tinc records positius, més enllà dels quatre amics que compartíem viatges nocturns enmig de la boira i amb els que, passats pocs anys, vàrem deixar de mantenir cap contacte. De tot aquell any, només sabria esmentar tot un seguit d’insensateses sense solta ni volta. Nits sense dormir vigilant el no res. Serveis de cuina que s’encadenaven sospitosament en una cadència poc freqüent. Avorriment i pèrdua de temps. Salutacions servils. El valor d’estrelles sense valor. Soldats beguts. Comandaments perillosament beguts. Camarilles de personatges que sense cap mirament, escoltaven i rellegien discursos del dictador. Masclisme del més barroer. Per a mi, tot això va ser l’exèrcit.

Aquesta institució absolutament inútil des del meu punt de vista. No serveix per fer la pau i Déu ens deslliuri si haguessin de fer la guerra. Grans comandaments que a l’hora de planificar aconseguien, no sense esforç, que els canons disparessin en direcció contrària a la prevista. Armament rovellat i comunicacions properes als senyals de fum. Quatre tancs vells sense benzina i alguns avions més perillosos que l’esport de ris més dur. Per tapar-ho tot, una bandera que mai ha estat la meva i un himne que no aconsegueix més sentiment que la indiferència. Ja sé que de tant en tant, pagant entre tots, s’entretenen a treure el bo i millor que tenen i volen fer veure que s’han modernitzat. Pobrets, s’ho deuen creure i tot.

Bé doncs, aquesta institució, fa quatre dies va sortir a la llum pública per fer unes maniobres en indrets on no els volien. Fan amics allà on van, vaja. Aquestes maniobres, tan innecessàries com inútils, es van fer dins de termes municipals on els seus representants democràtics – o sigui, els seus alcaldes – no volien. Però ja sabem que el “macho ibérico” es passa per allà l’autonomia municipal, la democràcia i si cal el toro d’Osborne. I aquests mateixos, d’aquí quatre dies tornaran a ser notícia per la seva presència al Saló de l’Ensenyament i més endavant a l’Expojove de Girona. No hi pinten res, però hi seran. Posar junts educació i exèrcit és un oxímoron.

Ahir mateix, en Donald Trump, anunciava l’augment tan desmesurat com immoral delexercit_2 pressupost militar als Estats Units. Diu que han de tornar a guanyar guerres. Ja se sap, n’hi ha que encara viuen a l’època dels titans, els ciclops i els gegants. Personatges amb complex de Cronos que es creuen en el deure d’haver de tallar amb una falç els genitals del seu pare Urà. Però, es vulgui o no, estem en ple segle XXI. Els reptes són complexos i la humanitat passa per un canvi d’era que a tots ens costa de pair. Si alguna cosa però, a mi em sembla clara, és que els exèrcits, les armes, les guerres, les baralles i els enfrontament no serveixen per a resoldre cap situació. Ho hem provat durant molts segles i el resultat és evident. I si canviéssim de ruta? I si fóssim una mica més valents i emprenguéssim el camí de la pau i el diàleg? Per fer una ficció, algun cineasta podria fer una pel·lícula sobre què passaria al món si destinéssim tots els recursos que es dediquen a la guerra, a favor de la pau. Potser ja s’ha fet i no me n’he assabentat. Si es capgiren els temps, es trastoquen els problemes i tot gira diferent, no caldria canviar també les institucions, les eines i les maneres de construir el món? L’exèrcit, malgrat tot el que es vulgui dir, més aviat destrueix que construeix, mata més que genera vida, complica més que resol, gasta més inverteix, envileix més que ennobleix. De moment, els i les joves sueques tindran el plaer de tornar a experimentar el dolç plaer de servir obligatòriament la pàtria. Les futures generacions jutjaran un desori de recursos tan gratuïtament malgastats.

By @fbrunes

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: