Universitat i empresa


parc1Potser no massa gent en deu ser conscient, però avui és un dia trist a la ciutat de Girona. Tot i alguna escletxa que sembla restar encara oberta, avui el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ha entrat en liquidació. Gestat a les acaballes del segle XX, el seu primer edifici (Jaume Casademont) veu la llum l’any 2004. La seva vocació de constituir-se en motor econòmic i de generació de talent empresarial en base al coneixement i a la tecnologia a les comarques gironines, fa que doni aixopluc a més d’un centenar d’empreses. Malgrat les dificultats, malda per aglutinar coneixement, recerca i innovació; afavorint l’intercanvi de tecnologia i experiències de noves realitats empresarials, cercant sempre sinergies entre elles.

Una eina d’aquesta mena, no ha de ser mai una aventura agosarada sorgida d’una època de suposada bonança econòmica. Ben al contrari, ha de ser una eina estratègica de desenvolupament econòmic al servei de la societat on es troba. Gestors i administradors, institucions públiques i privades, món acadèmic i empresarial, n’han de tenir cura com de la nineta dels seus ulls. No tinc cap element objectiu per fer el més mínim judici sobre les causes que han portat el Parc a mal borràs. Per tant, no pretenc en absolut fer-ne cap anàlisi, altres molt més qualificats i informats ho faran. Simplement constato que, de fa temps, les coses no anaven bé, i avui, malauradament, apareix la notícia de l’inici del seu procés de liquidació.

M’atreveixo a afirmar, amb el risc d’equivocar-me, que trobaríem fàcilment gironins i gironines que, tot i haver passat sovint per davant de les instal·lacions del Parc, no en sabrien dir què és, quina funció té, per a què serveix. Ben segur trobaríem també, ciutadans i ciutadanes de la ciutat dels quatre rius, que no estan pas assabentats de la trista situació en què es troba el Parc. És com si es tractés de quelcom que no té res a veure amb bona part de la societat gironina. És… alguna cosa relacionada amb la Universitat.

De tot plegat, tracto de treure’n algunes conclusions. Per a una ciutat, és important tenir universitat. Hi ha moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però més enllà d’allò que anomenem “ambient universitari” que tant ens agrada, la transcendència de la presència universitària en una ciutat va molt més enllà. La universitat no pot romandre tancada entre les seves investigacions i la seva funció formadora. Cal una obertura envers la ciutat que l’acull. El coneixement es fruit del contacte amb la realitat i de les relacions que s’hi estableixen. Per això, ha d’estar a l’abast de tothom. La UdG ho intenta, amb èxit desigual. La societat ha de mostrar interès per ‘entrar’ en el món universitari i ha de tenir en gran estima l’aportació a la ciutat que la universitat pot oferir. En aquest sentit, resten murs a abatre…

Un dels murs a enderrocar definitivament, és el que separa la universitat i el teixit empresarial. L’estreta col·laboració entre empreses i universitat és de cabdal importància, peruniversitat a un creixement econòmic basat en el coneixement, la innovació i la creativitat. Hauria de ser una aposta estratègica clara de qualsevol govern municipal, comarcal i de país. Altrament continuem basant l’economia en sectors d’escàs valor afegit i de nul·les perspectives de futur. Deixeu-me que dubti tant de la veritable voluntat política, com de la capacitat de visió estratègica a llarg termini dels manaires de les nostres institucions. Serveixi de mostra la trista història del Parc Científic i Tecnològic. Tenir aquesta visió, no és una cirereta bonica a un pastís de gestió pública moderna. No! És molt més! És una obligació envers la societat que pateix la manca de llocs de treball. És un deure per evitar la fugida de tants i tants joves de les nostres comarques. Joves ben formats, preparats, que han d’anar a desenvolupar el seu potencial professional lluny del seu país i de la seva gent. Una situació que empobreix els nostres carrers des de tots els punts de vista. És una obligació en relació a les properes generacions, que es mereixen trobar oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional i humà. No tractar com cal una eina tan valuosa com el Parc, avui en liquidació, és una greu irresponsabilitat i una manca de visió estratègica de país. El fet d’avui, pot tenir moltes lectures, ben segur; però, és una situació a la que s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Em preocupa la gravetat de la situació. Però, potser em preocupa encara més la ceguesa del camí.

By @fbrunes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s