Personal i col·lectiu

disagio_1Hi ha una paraula en italià que sempre se’m fa difícil de traduir amb precisió. Es tracta del mot ‘disagio’. Oficialment la podem traduir per ‘malestar’ o ‘incomoditat’. De fet, ‘agio’ significa benestar, ‘a suo agio’ podem traduir-ho per ‘trobar-se còmode’, ‘trobar-se a gust’, estar bé’. Per tant, ‘disagio’ és tot el contrari d’això. Els italians apliquen sovint aquesta paraula a la situació que viuen els adolescents. No saben què els hi passa, però no es troben a gust, estan incòmodes amb tot, ‘enfadats amb el món’ que diuen alguns. Per això penso que la paraula té unes connotacions que van més enllà del que seria un malestar puntual. Més aviat és un estat d’ànim, més o menys crònic, que ens manté en un cert neguit, desfici o desassossec.

Ja fa dies, potser setmanes, que tinc la impressió de trobar-me instal·lat en un cert ‘disagio’. Crec haver superat l’adolescència, però … M’envaeix una situació d’incomoditat. Un neguit per no saber si anar endavant o enrere. Com si em trobés al bell mig d’un laberint, donant voltes i més voltes, sense ser conscient de si avanço o retrocedeixo, si m’apropo a la sortida o retorno al punt inicial, si giro sense solta ni volta o segueixo una ruta que no he escollit. No puc pas queixar-me d’estar incòmode, però no estic a gust. Potser és una situació similar a la que es troben els protagonistes de la meravellosa novel·la de l’escriptor libanès Amin Maaluf, “Els desorientats”. Mal si fas, mal si no fas. Mal si et quedes, mal si marxes.

El més curiós del cas és que tinc la sensació de no trobar-me sol enmig d’aquest laberint. De fet, veig com van amunt i avall molts altres companys de viatge que, tot i no manifestar-ho, fan cara d’un cert ‘disagio’. No sé si es tracta d’una suma de malestars individuals que n’acaben provocant un de col·lectiu o, més aviat, són una munió de malestars col·lectius que envaeixen l’esfera personal, fins afectar-la negativament. Podria ser, fins i tot, una suma de tot plegat. El cas és que respiro neguit, incomoditat. Per superar aquesta situació, la solució evasiva em deixa intranquil i, a més, no em sembla una veritable solució. Fer d’estruç, amagar el cap sota l’ala, no veure, no escoltar, no parlar, seria gairebé com… no viure. O, més ben dit, seria viure en un món irreal, en una construcció entre angelical i fictícia. La vida, es viu amb els peus a terra, la mirada a l’horitzó i el cor abocat a l’essencial. I, ja se sap, al terra hi ha fang, a l’horitzó boira i al cor aridesa.

Si vivim; mirem, veiem i escoltem. L’autoritarisme que sempre torna, la violència que creix com un monstre, les guerres que no s’acaben mai, el poder que corromp i menysprea, les incomprensions que trenquen els lligams, la pobresa que humilia ladisagio_2 dignitat, els interessos que enverinen les solucions, la mentida que podreix la convivència, les imposicions que alimenten l’odi, el fanatisme que cega la ment, la desconfiança que impedeix l’acord, … Sí, ja ho sé. Fan més sorolls aquests arbres que cauen que els milers d’arbres que van creixent lentament. És cert, les llavors de la bondat, el diàleg i la bona avinença malden per treure el cap. Enmig d’aquest enrenou, despunten aquí i allà, esporuguides i amb cara de patir un ‘disagio’ molt superior al meu, al nostre.

I malgrat tot, el laberint té una sortida. Potser més d’una. Només les trobarem si actuem col·laborativament. Si les cerquem de forma col·lectiva. Per fer-ho, cal abans eradicar les causes profundes del ‘disagio’ col·lectiu i descobrir els veritables orígens del malestar personal. Només així, el fang s’eixugarà, la boira s’esvairà i l’aridesa esdevindrà fèrtil.

By @fbrunes

Anuncis

L’esperit de Sant Jordi

roses_1Un any més la primavera ens apropa la festivitat de Sant Jordi. Patró d’una nació que viu moments especials, la festa d’enguany coincideix en diumenge. Personalment m’estimo més que sigui en dia feiner. M’agrada la festivitat de la laboriositat i el treball festiu. Crec que, en això no dec ser l’únic. També, pels que s’imposen l’obligació d’haver de venir de fora, els deu resultar incòmode i feixuc haver-ho de fer en dia no laborable. Sigui com sigui, no hi ha res a fer, el calendari mana.

Sempre, però aquest any especialment, la celebració d’aquesta diada em resulta tan entranyable com contrastant. Entranyable perquè és la nostra, la pròpia, aquella que millor defineix el tarannà del poble de Catalunya. Contrastant perquè posa de relleu una manera peculiar de fer i de ser, que xoca frontalment amb altres tipus de festa i amb altres formes de ser i de fer. Sant Jordi és un símbol, un dels més emblemàtics, de la identitat catalana que, com totes, es va construint al llarg de la història. No és doncs una caixa tancada, ben al contrari, la identitat es va configurant amb l’intercanvi, amb les relacions, amb el diàleg que es genera en el sí d’una terra, que ha estat sempre d’acollida. Sentir-se protagonista, participar d’aquesta construcció col·lectiva de la identitat catalana, és quelcom imprescindible, lloable i desitjable. Així s’ha construït aquesta nació no reconeguda per alguns, però més real que l’aire que respirem. Voler posar matusserament la grapa en el moll de l’os d’una tradició tan arrelada, només amb finalitats interessades i amb el risc d’atiar encara més l’enfrontament, és una opció del tot desencertada que provoca reaccions entre la indignació i la indiferència.

Deixant de banda polèmiques estèrils, centrem-nos en la celebració en ella mateixa. Una festa sense sang (ni que sigui de brau), sense espases (tret de la de Sant Jordi per matar el drac), sense autoritats, sense desfilades amb lluentons ni demostracions de grandesa. Una festa que la fa el poble i que sense ell no tindria cap mena de sentit. Una festa on el poder, el protocol i la magnificència, deixen l’espai a dos elements cabdals: la cultura i l’amor. Dos puntals d’un poble que s’expressen i es posen de manifest en la seva festa. La cultura que es destil·la dels llibres, escriptors, editors, llibreters, lectors i tota mena de protagonistes d’un univers cultural ric i fecund. L’amor que s’expressa en forma  deroses_2 present, llibre o rosa, cada cop amb menys connotacions patriarcals i sempre amb un esperit de relació, d’obertura, d’amistat i d’acolliment. Això és Sant Jordi, els carrers i places plenes de gent. No d’autoritats o càrrecs, sinó de gent, d’aquella que dia rere dia trobem a mercat i al barri, de la gent dels nostres pobles i ciutats, de la gent vinguda d’aquí i d’allà, de tota la gent. Sant Jordi són somriures, és joia, és il·lusió, és … recordar-nos els uns dels altres, fer-se més conscients que no estem sols, que tothom té algú que pensa quin llibre li agradarà o si s’estima més una rosa, i si ha de ser vermella o blanca.

Sant Jordi és la nostra festa. La de totes i tots aquells que s’identifiquen amb els valors que hi ha al darrera. No és un folklore. És la manifestació profunda de les arrels d’un poble, d’una nació on tothom qui vol integrar-s’hi, hi té cabuda. Perquè la cultura és universal com ho és també l’amor. No és una celebració provinciana o estrictament local. Ben al contrari, té les arrels ben endinsades en la terra catalana i, al mateix temps, ofereix uns valors tan universals com ho puguin arribar a ser la capacitat d’obertura del cor i la ment d’un home o d’una dona.

Bona diada de Sant Jordi a tothom!

By @fbrunes

Sembrar i recollir

cardoSembrem bombes i recollim morts. Sembrem odi i recollim més morts. Sembrem desigualtat i recollim amenaces. Sembrem intolerància i recollim menyspreu. Sembrem supèrbia i recollim odi. Sembrem joc brut i recollim violència. Sembrem persecució i recollim enfrontament. Sembrem imposició i recollim desobediència. Sembrem pobresa i recollim sang. Sembrem hegemonia i recollim dispersió. Sembrem mentides i recollim desconfiança. Sembrem absolutisme i recollim indiferència. Sembrem por i recollim lluita. Sembrem certeses i recollim incredulitats. Sembrem euros i recollim amargor. Sembrem verí i recollim mort. Sembrem cinisme i recollim rebel·lia. Sembrem esterilitat i recollim plors. Sembrem tancament i recollim implosió. Sembrem guerra i recollim encara més morts…

És possible que ens agradi viure en aquest sembrat. Fins i tot és possible que ens hi haguem acostumat. Encara més, pot ser que pensem que és normal, que no hi ha cap altra manera de viure. De sobreviure. Viure envoltats de fruits tan amargs, tan hostils, ens fa més forts. Més aptes per continuar sembrant i recollint. La llei de la selva. Qui és fort sobreviu i qui no… La vida és això, diuen uns. O menges o se’t mengen, diuen d’altres. I anem sembrant i recollint fruits letals per a la convivència. Anem fent el joc als grans sembradors, per tal que puguin continuar sembrant. I cada cop la collita és més abundosa, els fruits més enverinats i les seves punxes més afilades. Les fiblades ens enforteixen, els cops ens endureixen i la toxicitat ens immunitza. La vida és dura. La vida és una lluita. La vida és així…

Només uns quants sobreviuen, els més forts. I, com sobreviuen? El cor de la dona i de l’home, no està pensat per endurir-se, sinó per bategar. És un cor de carn, no de pedra. Un cor dissenyat amb una enorme capacitat d’estimar. És normal viure envoltats d’amargor? És inevitable tractar de sobreviure enmig d’una collita d’hostilitat? No hi ha alternativa a haver de viure ancorats en la desconfiança, la por i el recel? Fer-se fort és l’objectiu de la vida? De veritat, la vida és una lluita?

I si provem de sembrar unes altres llavors? Llavors que donin una collita menys llavorsagressiva per al cor de la humanitat. Llavors que facin possible un sembrat on l’home i la dona es facin veritablement forts. Enfortits per l’amor i no per la lluita. Endurits en l’art d’estimar i no d’odiar. Caldria canviar els sembradors principals? Potser sí. Però, la platja es nodreix d’infinitat de granets de sorra. El mar, s’omple gota a gota. Els viatges més llargs, comencen per un primer pas. I, el viatge de la vida, no pot ser només una dura cursa d’obstacles que ens posem nosaltres mateixos per fer-nos més difícil el camí. La biologia de l’home i de la dona està pensada per a la vida, no per a la mort. És un gran enginy relacional i no d’enfrontament. La nostra psique ens empeny vers la felicitat, no cap a l’amargor i la lluita. La nostra intel·ligència ens fa capaços de remar plegats en la direcció precisa de la plenitud.

En lloc d’anar a comprar les llavors al mercat, podríem provar de cercar-les dins del nostre cor. Allà dins, on hi regne el silenci i l’euro és un absolut desconegut, hi trobarem la llavor. Aquella llavor que sempre hi portem amagada. Una llavor que ens ha servit des del principi, ens és útil avui i ens servirà pel demà. I si provem de sembrar-la?

By @fbrunes