Desarrelats

Sense arrels? De cap manera! Tots tenim arrels. I… al mateix temps, qui més qui menys, viu instal·lat en la sensació de desarrelament. Com aquella planta que ha vist erosionat el sòl fins percebre clarament el risc de ser arrencada per qualsevol ventada inesperada. No vivim permanentment amb l’ai al cor. Seria un mal viure. Però sí que transitem per viaranys d’incertesa, de dubte i de fragilitat. Un cop una brisa lleu o un potent bufarut ens hagi arrencat del nostre sòl, potser conservarem les nostres arrels, però ens caldrà cercar d’altres sòls on arrelar-nos, possiblement de forma transitòria. Desarrelament. Aquesta sensació generadora de conflictes dins i fora nostre.

Desarrelats del propi país, empesos pel vent globalitzador emmetzinat. Desarrelats de la pròpia cultura, a la recerca de noves identitats. Desarrelats de les seguretats del passat, embrancats en l’incert camí del futur. Desarrelats d’una professió que ja no reconeixem. Desarrelats d’una feina que ens empeny a l’esclavatge 3.0. Desarrelats d’una comunitat, esdevinguda societat amorfa. Desarrelats de la família, bressol d’amor, reconvertida en societat anònima. Desarrelats dels vincles, substituïts per baules individualistes aïllades. Desarrelats de les emocions, racionalitzades fins la mercantilització. Desarrelats de la solidaritat del veïnatge, mal substituïda per la burocràcia administrativa. Desarrelats dels espais de gratuïtat, envaïts pel càlcul d’interessos. Desarrelats de la convivència, amenaçada per l’odi. Desarrelats de la pau, víctima de les armes i la violència. Desarrelats del transcendent, aclaparats pel materialisme. Desarrelats de la ciutadania, transformada en club de consumidors. Desarrelats del gènere, arma al servei de la desigualtat. Desarrelats de la cooperació, infiltrada amb el virus de la competició. Desarrelats de l’esport, mercat immoral de compravenda d’ídols. Desarrelats de l’habitatge, cimal d’especulació desenfrenada. Desarrelats de la natura; espremuda, espoliada i embrutida. Desarrelats de l’alimentació, transmutada en enginyeria conreadora. Desarrelats del món rural, ofegat fins l’èxode. Desarrelats del pensament, camí cientificotècnic de via única. Desarrelats…

Desarrelats, sí. Sense melangia. Sense nostàlgia. Desarrelats mirant endavant. Arrelats al moment present de la història. Sense enyorança. Ben plantats al sòl que ens acull, en l’ara fugisser. Provisionalment ferms, apuntant al cel i guaitant l’horitzó. Sabedors que ens trobem a mercè dels vents. Conscients que serem arrencats sovint de soc a rel. Invitats per força, a desarrelar-nos per arrelar en nous espais, en nous sòls. A voltes més fèrtils, a voltes més erms. Sense perdre les arrels, anirem arrelant-nos en una diversitat de terrenys. Cercarem sempre aquella sàvia oculta a les capes més profundes del subsòl. Aquella limfa comuna que nodreix la dignitat humana. La superfície ens servirà de base per aferrar-nos a l’avui divers i canviant. I… d’etapa en etapa la profunditat de les arrels serà cada cop més fonda. Més capaç de copsar l’aliment imprescindible per fer-nos diferents i alhora ben iguals.

Els torbs ens portaran pels corriols de la història i els successius desarrelaments ens faran anar tan al fons, a les capes més ocultes de l’aspra terra, que assolirem la capacitat de créixer, de desenvolupar-nos, de fer-nos cada cop més forts. Conquerirem la flexibilitat de l’instant i la fermesa del sempre. Desarrelats…

By @fbrunes