La necessitat m’empeny a escriure, malgrat la incertesa de si seré capaç de fer-ho. Vagi doncs per endavant la més que probable brevetat del text o, fins i tot, la seva finalització sobtada. No és fàcil veure i escoltar les notícies, navegar per les xarxes socials, sentir paraules punyents de persones amigues, durant les darreres vint-i-quatre hores.
Me’n faig creus! Vull atribuir als quilòmetres, a la distància i a la mala praxi de molts mitjans de comunicació el grau d’incomprensió que percebo. No d’una manera genèrica, sinó d’aquella que m’afecta personalment. És molt més que incomprensió, és intolerància, és rebuig, és menyspreu, és insult, és… Com és possible que, persones assenyades i de bona voluntat, sacralitzin d’una manera tan exaltada la unitat d’un territori? No em sembla possible que es dramatitzi d’aquesta manera. Es parla de sang, d’armes, … de tot el que vulgueu. Sembla com si res fos tan sagrat com una determinada forma d’articular un Estat. Déu meu!
No vull entrar de cap manera a argumentar sobre la necessitat d’un referèndum que resolgui les dificultats de convivència entre bona part de les persones que vivim a Catalunya i la resta d’Espanya. He constatat per activa i per passiva que això, és del tot impossible. Els arguments no tenen mai resposta racional. Predomina la visceralitat, el fugir d’estudi o la cantarella de torn. Feta doncs aquesta ferma renúncia, només em resta tractar d’expressar el meu sentiment.
Sóc independentista, sí. Milito en un partit socialista i sobiranista (MES – Moviment d’Esquerres), sí. El motor principal de la meva vida és la recerca de la unitat, sí. No la uniformitat. La unitat que s’alimenta de les diversitats més profundes. El malestar que, des de fa set anys, milions de catalans expressem d’una manera ben evident, és quelcom que cal resoldre. Cal fer-ho, per respecte, per dignitat a les persones i als pobles. I, sobretot cal fer-ho, per millorar la convivència amb la resta de pobles d’Espanya (i del món, si voleu). El meu convenciment, profund i madurat, (tot i que, hi ha amics que el qualifiquen ben diferent), és que això només és possible cercant un model polític de relacions divers a l’actual. Una relació que sigui d’Estat a Estat, ja que la resta d’opcions són del tot inviables. No hauria de ser un drama per a ningú, però…
Ho he constatat més d’un cop, ho certifico als carrers cada dia. Des d’aquí, no hi ha odi. No perdem el somriure, però tampoc la revolta. Només demanem existir amb la nostra identitat plena, la nostra llengua, els nostres drets. Deu ser massa i per això ens insulteu. La convivència ha d’estar per sobre de l’organització política, però conviure exigeix la reciprocitat. I malgrat tot, seguirem…
By @fbrunes
Prop de l'Onyar 